Col·lab VRnº3: títol: Pa amb gasoli autor: dsdl balç
A l’atenció del magnífic aplec de goges i paitides de la Vano Revue,
Totes paraules surten al dcvb. Naturalment us dono permís per editar el que vulgueu excepte desabreujar pq
A sota us deixo l’entrada a veure què us sembla:
Pa amb gasoli
Després d’arrencar el cable dels sostres, canaleta i projector, l’escola presentava cicatrius que si l’haguessin girat cap per avall, el món hagués semblat aquelles línies pel terra dels hospitals i altres llocs on la gent aterra. Ara venia la part que més el satisfeia: fer bagues de cable, de diàmetre d’autor, li parlava endins i li deia que tot sortiria bé. Una veu poderosa el va treure dels meandres gustosos dins el seu cap:
—pots deixar-ho fet una bola. És més ràpid—es va sentir dir l’anton. Era una autoritat funcional que cap paper ni escalafós organigrama revestia de superfície però malgrat els sis anys d’edat que els separaven, l’àlvar es prenia llibertats. I no costa res dir que aquesta condescendència tenia raó de ser, l’anton no havia fet mai de lampista o manobre o el que sigui que fos aquella categoria professional odd jobs d’estiu que els havia ajuntat per fer la feina i omplir el sarró.
Vist d’enfora endins, el quadre interior era el d’unes garses papallonejant impredictibles com si fossin nens fent mosca foil al llac de Garda (mirall verd dins una vall d’obi de parets d’un verd encara menys gris). Una pe i una cu fent-se petons. Tot recollint la mirada l’anton va sentir-se treure de dins una punta de xisclet agut, de sola de goma de poliesportiu:
—Clªve permanente Tap123qweasdzx!
La cara de l’àlvar va reflectir l’estòlida incoherència.
Hauria volgut emetre una resposta còndil i pureta tipus no costa res i no fa mal ningú però l’ham de la sospita començava a arrencar exponencialment per la banda. I si una plaent resposta li fes més servei que una contesta amb sentit?
Al cap i a la fi podia trobar manta exemples de gust ple, explosions de carburant, d’aranyasses expansives pintades a l’oli dins un dipòsit interior. Una postal a traició parapetada rere la rasa del saber-se silenciós i fer like. Era conscient de les formes i, tanmateix, allargant aquell silenci reflexiu i aguantant-lo, anava reunint exemples de plaers improscrivibles de tan individuals. La familiaritat de retrobar els límits fisiològics amb un esternut a fons, intentant espantar les ànimes que hagin transitat anteriorment aquelles mateixes coordenades que tu ara despertes a brams. O també, fer net les narius, com si alliberessis un fil de pensament intacte. Ningú n’ha de fer res si et treus els mocs, és una qüestió de tècnica i només has de mirar d’empatar amb tu i tu només. Un èxit, ves; però l’altra seria fer la fila del betabloquejat cru que dubta de matar-se d’avorriment. L’anton va decidir aleshores pensar en veu alta, intentant fer suau llançament de la tempesta interior sobre la balea i el do arrel de tot he-donisme.
—Commou profundament qel sobirà segueix sent el que decideix quina és l’excepció. Així doncs, cal creure hiperesticiosament que al teu cercle estret no rebrà mai les conseqüències d’accions que farien nar per terra altres i d’aquesta manera aixecar la xarxa de seguretat pq així acabi sent. Viure a través d’altres com a algo exclusiu com que no, sats? de tan planyívol, un servei fet a mida, cerebralment fora de l’abast bauçàmic, ni tan sols impropi: simplement no és. Fes la teva i jo plegaré la corda com em va dir el meu avi. Satisfet? M’abelleix fer-ho així i ja està.
Enviat des del meu iPhone
averagelyaverageaverageable 