No-cover, traduïda de ‘To A Friend On The Floor’ (2010) de WMAHMO – no sé fer anar cap tipus de corda que jo sóc de vent^metall i per/en tant, tampoc sé cantar


lletra de la cançó originaltraducció – ad.
Sometimes you can’t fight the powers that be
You end up sleeping on your bathroom floor
But with the late april showers and the 4 am breeze
At least you got a place thats dry and warm
You got ahead of yourself and now your taking the toll
I’ll sit here indian style and sing you screeching weasel
all complications aside, your just a sick animal
So lay your head where it leads you.

Sometimes I like to think theres a place we all go
Its filled with chocolate milk and chips ahoy
And with a good attitude we’ll be kickin’ it soon
and taking shots with walt disney
I called my mom today but it wasn’t too nice
she said “thanks for the call, now get agrip on your life”
I said I’m trying so hard its just moving so fast
These kinds of things scare me shitless

and all of the while,
I’ve got a friend on the floor,
and i won’t leave until he’s counting sheep
and in his bed nice and warm
and all the barf is clean.
I promise you’ll wake with a smile,
cause it happens to me once in a while
I’ll sing you songs til you can open your eyes,
hold up your head, and tell me your fine.
A voltes no pots afrontar el poder del ser
Acabes dormint terra al lavabo
Però’mb ruixats que-clouen l’Abril i brisa de quarts
Com a mínim tens lloc que és sec i clos
T’has donat corda al cap i ara en pagues el preu
Seuré com l’indi aquell mentre et canto Screeching Weasel
Complicacions a banda, ets simple animal ferit
així que jeu el cap on et guiï.


De vegades m’agrada pensar que hi ha un lloc on tots nem
és ple de cacaolat i chips ahoy
I amb bona actitud sobretaula farem
i també el got amb Walt Disney.
He trucat ma mare avui però no ha sigut res gens guai,
Ha dit “merci pel truc ara resol ta vida”
li he dit “m’esforço tant fort i va tot tan ràpid…”
Aquestes coses de por em caguen


i mentre-estant,
tinc un amic al terra,
i no marxaré fins que compti bens
i al seu llit ben acotxat,
i tot el vòmit net.
Et prometo que t’aixecaràs a somriure,
perquè em passa a mi de tant en tant
Et canto non-non fins q’obris els ulls,
aixequis el cap, i em diguis tot bé.

 
Llegeix més »

De com vaig superar el meu fàstic envers fer entrevistes de feina.

Des que vaig acabar el grau, he estat fent el ronso i, sense trobar mai gaire pau, he anat fent la son del sonso. Que potser del gaig, el plau, jvjolià encert de pensa i així, el pas de jove d’amunt a ”res¨: l’afrau; com qui carrega els neulers a sense sense. Si fa joc quan no el necessitau, l’eminència gris que, de força, s’entornsa i en el superb occípit de calau: se sap pell feta i tanmateix, encara intonsa.

Costumàriament desconeixedor de coneixences, perpetrador diligent de sabotatge d’implicació emocional. Sí, sí! És la diferència entre perdre la por o altrament fer l’acte de vèncer. La

Traducció diüturna de la poesia titulada ‘Born Yesterday’ de Philip Larkin

v. anglesa originaltraducció
Tightly-folded bud,
I have wished you something
None of the others would:
Not the usual stuff
About being beautiful,
Or running off a spring
Of innocence and love –
They will all wish you that,
And should it prove possible,
Well, you’re a lucky girl.

But if it shouldn’t, then
May you be ordinary;
Have, like other women,
An average of talents:
Not ugly, not good-looking,
Nothing uncustomary
To pull you off your balance,
That, unworkable itself,
Stops all the rest from working.
In fact, may you be dull –
If that is what a skilled,
Vigilant, flexible,
Unemphasised, enthralled
Catching of happiness is called.
Presament-plegada poncella,
t’he desitjat una cosa
cap dels altres encimbella:
no les costumàries cosses
sobre ser bonica,
o lliscar d’una surgència
d’innocència i amor –
tots ells glatiràn que en siguis,
i si aixó per gràcia t’ha de trobar,
bé, ets una noia sortosa.

Peròsi no l’haguessis, llavors
millor si ets corrent:
tingues, molt com altres dones,
un punt mig d’aptituds:
ni lletja, ni ben-fesomada,
res fora de lloc
que t’estrebi fora d’equilibri,
allò, que impracticable en si,
atura tot el que sobra, de rutllar.
De fet, millor si surts espuntada –
si aixó és el que un traçut,
vigilant, flexible,
desvanagloriat, captivat
abastament de felicitat se’n diu.
el llenguatge dels nascuts dellà-ahir
              (                           )
          ) )( (                           ( ) )( (
       ( ( ( )  ) )                     ( (   (  ) )(
      ) )     ,,\\\                     ///,,       ) (
   (  ((    (\\\\//                     \\////)      )
    ) )    (-(__//                       \\__)-)     (
   (((   ((-(__||                         ||__)-))    ) )
  ) )   ((-(-(_||           ```\__        ||_)-)-))   ((
  ((   ((-(-(/(/\\        ''; 9.- `      //\)\)-)-))    )
   )   (-(-(/(/(/\\      '';;;;-\~      //\)\)\)-)-)   (   )
(  (   ((-(-(/(/(/\======,:;:;:;:,======/\)\)\)-)-))   )
    )  '(((-(/(/(/(//////:%%%%%%%:\\\\\\)\)\)\)-)))`  ( (
   ((   '((-(/(/(/('uuuu:WWWWWWWWW:uuuu`)\)\)\)-))`    )
     ))  '((-(/(/(/('|||:wwwwwwwww:|||')\)\)\)-))`    ((
  (   ((   '((((/(/('uuu:WWWWWWWWW:uuu`)\)\))))`     ))
        ))   '':::UUUUUU:wwwwwwwww:UUUUUU:::``     ((   )
          ((      '''''''\uuuuuuuu/``````         ))
           ))            `JJJJJJJJJ`           ((
             ((            LLLLLLLLLLL         ))
               ))         ///|||||||\\\       ((
                 ))      (/(/(/(^)\)\)\)       ((
                  ((                           ))
                    ((                       ((
                      ( )( ))( ( ( ) )( ) (()
Llegeix més »

La llengua del mitjó irregular; Proposta. /en té forats/

Regles d’ús:
> si la paraula conté tan sols una síl·laba -> romandrà inalterada.
               – articles, preposicions, pronoms i adverbis, només els monosil·làbics                                       mantindran el seu ordre natural intern i extern (?)
> si la paraula conté dues síl·labes -> recomposició odre a nivell d’unitat sil·làbica mantenint sempre el següent patró: la segona sil·laba passarà a ser la primera i la primera, la segona. 2 > 1.
> si la paraula conté tres síl·labes -> següent patró: 3 > 2 > 1.
> si la paraula conté quatre síl·labes -> segueix aquest esquema: 3 > 2 > 4 > 1
> paraules pentasíl·labes -> segons gust nacional. Recomanació: 3 > 5 > 2 > 4 > 1
> quan per xamba i no dissort un mot hexasíl·lab a l’hort -> segons designi diví, cal abraçar la dignitat franquesa de l’il·lusió del P.i.p. -> Recomanació: 3 > 5 > 2 > 6 > 4 > 1 
> set síl·labes: Obligatorietat 3 > 5 > 7 > 2 > 6 > 4 > 1
> 8+ sílbs. — Generalment en contra per raons d’arrel poètica, progressió expansiva lògica on síl·labes 3 i 1 sempre mantenen cap i cua respectivament sent les noves sílabes incorporades alternativament a banda i banda de la síl·laba 2 a cada nova paraula de categoria de rang sil·làbic superior (+1 sílb.).
A nivell d’unitats infrasil·làbiques:
> si dues vocals són veïnes (siguin accidentals o no), entre elles segueixen Mateu 20:16, es a dir que cadascuna prendrà el lloc de l’altra.
> si trobem tres vocals seguides un cop aplicada la lògica general intrasil·làbica, cap de les tres canviarà ni morà la seva posició relativa a les demès.
> si hi ha dues lletres repetides, siguin accidentals o no, siguin dígrafs o no; sempre s’accentuarà amb accent obert la següent lletra independentment que sigui vocal o consonant o que l’editor de text ho permeti o no.
> si pronom feble adherit a verb:
              – amb apòstrof abans de mot: manté prelació antecedent a la lògica intrasil·làbica
              – amb apòstrof desprès de mot: fa d’apèndix adossat a l’ultima síl·laba de la                           paraula, tot unint amb un guió la següent síl·laba recolocada del mateix vocable.
              – amb guió: ja t’ho faràs però et suggereixo que segueixis la mateixa línia que                       amb apòstrof després de mot encara que no vull fer endors totalitzant perquè ja                 em trobaràs qui aprovi sense oprobi la la falla estètica de guiópronomguió.
> la Funció. demarcativa i Distintiva de les majúscules es manté inalienable a aquelles lletres que ho mereixin. totes perquè és dret univ. els romans en sabien de no ser 0sum
> si nom i cognoms propis -> la lògica sil·làbica decau i es translitera gràficament mitjançant efecte mirall (de fi a inici) sent l’unitat bàsica és la lletra. Res de giragonses amb vocals.
EL DIA REVOLT                                                                                                  EL DAI VOLTRE
 
Fes batre de nou el cor que s’enuja;                                  Fes treba de nuo el cor qeu s’janeu;
per cel, terra i mar emporta’t en folla escomesa la vida planyent,          per cel, rràte i mar                                                                                 ta’t-porem en llàfo mecosaes la davi nyentpla,
oh dia revolt de sol i de pluja, oh                                                       dai voltre de sol i de japlu,
¡oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!      ¡oh dai çatquinesde sol i de japlu i de vent!
Qui sap si seran amargues o pies tes deixes?  Qiu sap si ranse guesmara o peis tes xesdie?
Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius.          Hi ha cell`so qeu t’tènfronen
                                                                                                                i d’tresal qeu genfu als nuis.
Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes         Les desfron, el cel, la raboi,
                                                                                                             la gagor, les xesbriu xestiema
no saben si plores o rius.                                                                         no bensa si resplo o ruis.
Potent, en la nau abats el cordatge, regires la vela rompuda;           Tentpo, en la nua batsa
                                                                                                el gedatcor, esgirrè la lave dapurom;
trontolles els arbres del cim a la rel,                                llèstotron els bresar del cim a la rel,
i menes quadriga que va a la batuda                              i nesme gadriqau qeu va a la datuba
dels núvols de flama que munten a l’era del cel.               dels volsnú de mafla qeu tenmun
                                                                                                                                          a l’era del cel.
Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida;     Pescames vorsllà, geuserespol,
                                                                                                                      riguuà de mort i de davi;
t’emportes les fulles cantant, a l’atzar;                         t’tesporem les llèsfu tantcan, a l’zarat;
i clapes de llum la terra atuïda,                                               i pescla de llùm la rater datïuda,
i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar.              i tesvol de resra mescumes                                                                                                               els lidspàl rall`smi de la mar.
Regolfa ta veu per dins de la serra                                       Fagolre ta vue per dins de la raser
i sonen les balmes d’aquesta clamor:                             i nenso les mesbal d’taquesa morcla:
-Desvetlla’t, oh cor de la terra!                                                   -Llà’t-vetdes, oh cor de la rater!
que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Ira i l’Amor.    qeu envui i geunju racaen,
                                                                                                     dell`sca de Selebic, la Ira i l’Mora.
Trasbalses la pau en ta via;                                                                 Sesbaltras la pua en ta vai;
l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; què hi fa si, de cop, les consum?   l’clates
                             de ta brefe val tot un giutse de riteúscen; qèu hi fa si, de cop, les sumcon?
I fins de les fosses aixeques follia                                          I fins de les sesfos qeusxeai allìfo
i esborres l’antiga rodera del seny i el costum.                 i resbores l’gatian radero del seny                                                                                                                                                i el tumcos.
¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta             ¿Qui ha vist com vuia sardan la tapestem
i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai,                                           i qeustsa mantsadi
                                                                                                                 en flors lomosestre d’glaies,
i aquesta claror, com una desfeta ginesta,            i taqeusa rorcla, com una tafedes tanesgi,
que alegra i endola l’espai?                                                                qeu gralea i ladoen l’paies?
¡Oh dia revolt de sol i de pluja daurada,                   ¡Oh dai voltre de sol i de japlu daradua,
oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent,        oh dai çatqiunes de sol i de japlu i de vent,
Mudança amb un elm de colors, menyspreant cada inútil durada,      Çadanmu amb un el                                                                                       de lorsco, antpremenys daca tilniú daradu,
desig renovant, desig rebatent!                                                  sigde vantnore, sigde tentbare!
Salut a la tendra donzella                                                                     Lutsa a la draten llàzedon
que vela son pit, adés borronat;                                                qeu lave son pit, désa natrobor;
a cada semença que romp la tavella,                              a daca çamense qeu romp la llàveta,
a qui ja bategui, frisant d’ésser nat.                                   a qiu ja giuteba, santfri d’serés nat.
Salut a la vida, del fons de la força infinita,      Lutsa a la davi, del fons de la çafor nifitian,
jamai destriada pel savi ni dita en cançó;              maija atridades pel visa ni tadi en çócan;
i a la visió, en signes volubles escrita,                           i a la sóivi, en nessìg blesluvo tacries,
sospirant al lluny en dispersió.                                                   rantpisos al lluny en sóiperdis.
¿Serà que l’acuit, que els aires trasmuda,             ¿Ràse qeu l’ciuta, qeu els resia damutras,
cridi la Victòria, a so de trompetes, de cants i renills?   dicri la Airòtciv, a so de tespetrom,
                                                                                                                                de cants i nill`sre?
Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda; Lutsa a la Atripà, en basa de glessè dacucres;
Salut a la Pàtria, no encara nascuda                               Lutsa a la Atripà, no racaen dacunas
com l’hem somiada sos fills.                                                             com l’hem amidaso sos fills.

 

Josep Carner                                                                                                                    Pesoj Renrac

Llegeix més »

El c

Tom O’Bedlam redueix i clarifica la WèΤ·AŠš:P∨,,y Controvèrsia.  I ni així no deixa de ser degradant; alas, no.

˜˜Ja ni la bellesa de respirar circladament

També em trobo amb concordança amb, estic d’acord amb, els romans, la trompa instrument és femenina perquè cal ficar-hi els artells de la dreta per regular-ne el to. — pine trees in sardinia or why hizashi hyûga was a democretí

Bromeranor sense gràcia, talment com iridescència                                                                                                                                                                       sense llum

Bicocca 1522

estel

Hi ha una xemeneia a l’altra banda de l’illa

Hi ha una xemeneia a l’altra banda de l’illa i la seva caiguda ens explica. Mal pot esperar que si no fos així tindríem remors insuperables ans no tot el que entra ens ha de fer, ni tot què expulsió mereix acaba rebent el meritori desencaix. Si la boca tornata no s’escura, i immòbil, i resta a la funció de fitar l’entrada dels set mars com bona claveguera guardada de barrots negres sobre fons encara més negre, dedins s’hi sent un esgarip que amb mig to de veu es deixa sentir:

– aquí ens hi HAN TANCAT PER FER-NOS ELS SABINS!

Bé no és ben bé així, si més no encara no, peró l’alternativa de pensar que aixó no podria passar aquí menysté la presència dels que ho han hagut de patir abans que el ciclista covidinós de volta amb radi cada jorn més curt se’ls emportés per davant. El més jove és a l’aigüera, i cal dir-ho més puix que allí ja no hi trobem ni plats bruts i per no tenir; properament ni l’aiga s’hi darà.

Aplaudiments -còriis

Sorpresa en la bivalvesa de diferenciar sons semivocàlics m’he distret i ara, encantat de la meva llengua, perquè és la meva, esbadellant-me·recomano·que

ni cullis                                                    ni llencis                                                                                              ni guaitis                                                 no l’escoltis ni te’l miris

noia, riu-te de la vella: passa cantant!

Nosaltes, els actinomorfs per la bondat d’haver nascut amb pelòria, no ens hem estat de posar una imatge que pica.

Remesa, hi ha una xemeneia a l’illa de posat caigut pel Glòria, i la seva caiguda de feredat en pas i fetge que ens explica.

 

L’autoficció de viure vicariosament l’ambició de crear

Crítica de Dave, la sèrie auto biopic on l’estrella del hip hop ficcionalitza (o no) la seva emergència en l’escena

Actuar-se a si mateix no només des del llapis de guionista és una temptació a l’abast de molt pocs creadors de continguts televisius. Sigui per interferència de les grans cadenes o pel voral de maregassa dels mars telemàtics del nou puritanisme, el fet és que requereix cert tipus d’ambició, d’aparat juvenil per que s’alineïn els astres i veiem noms repetits dos cops -de costat- a la secció de crèdits. Sovint són papers infrasecundaris on simplement l’aparició en clau celebritat, pas efervescent que tendeixen a suposar la subducció en l’oblid concomitant. Si aoxò és degut a la falta de control creatiu sobre l’escena tan sols podem especular, però no seria el cas del producte que ens ocupa.

Les comparacions són odioses però neccessaries en un món confinat on l’audiència ni més ni menys reflexa la densitat de les unitats mínimes de transmissió de l’herencia cultural que tant li fa si l’hi són propis o, bastan més dificilmnt, li són foranis i aquesta resulta ser la seva primera aproximació. Si ressona com els canvis de nivell de la fusta i el metall de l’overtura de Rienzi et trobes de pet a l’ham i la ficció t’enganxa. Antecedents amb similitud vista desde tribuna podrien citar el peliculàs Mile 8 on Eminem lidera el desenvolupament d’uns fets o Atlanta, serie no biogràfica del comediant Donald Glover (Community) amb posterior faceta lírica sota el nom d’escenari Childish Gambino, també rotund èxit en ambdós fases: musical i televisiva. Curiosament en tres casos trobem una contradicció constant entre la rau cridada d’atenció comèdica i d’ardat fraternitari sovint amb els colors de la llampuga i una tendència a la referencia carallal fins i tot com a marca personal (dong lover / lil dicky). Cadascú fruit de la seva idiosincracia vernacla, funcionen com funcionaven les vespasianes barcelonines (de factura francesa, foren instal·lades i desmantellades a les primeres albors del segle vint): oferint un servei d’evacuació d’essències mignitades. Bàsicament, carn d’èxit; d’aquells càfiles sexdigitals que no podent-s’ho aguantar, s’ho fan a sobre. «Oh natura, oh natura!» que va deixar lletrejat Leopardi.

Sí, fan gràcia. Fer el pallasso és tot un ofici, tan digne com qualsevol altre tipus d’aluder mediatic modern. Sí que en fan.

Bé anem a pams. Heu senteit mai algú dir que no ha conectat mai amb cap personatge de cap novel·la o peça actoral? Tothom poc o massa ha gaudit dels plaers de viure i navegar l’ordre de les circumstancies que com un interiorista amb gust pel dialeg, l’escriptor o guionista ha sabut trasmutar en concocció. Erosionant l’envà que separa la vanguardia dels hoi polloi. Calla que l’últim de la primera temporada ho tanca amb el seu nom repicant sobre la planícia de fusta. Noves troballes, nous jocs de paraules amb cognoms nobles. Em sento ja vell com qui consciència de la neumoconiosis del cor.

1024px-PalauBellesArts1911Llegeix més »

Rajar la cavalla sobre els Munchkins

Dotze pàgines i un singlot.

He promès i ara toca dar. El tema a tractar és l’idonietat de tenir o no un gos. Procuraré allunyar-e de filibusterismes però l’art no es cultiva a voluntats; s’esponeroseja a intuicions. Qulsevol referència que faci serà bufó en tant que exercici de congraciament amb una batalla que per gravetat tendeix a estar predestinada en funció de les condicions que realment existeixen. És per això que sempre s’hi viu millor dins el cervell: sempre pots fer real una variable que fantasiosament desequilibri esperançant cap al cantó menys previst de la balaça. Vivim per veure les nostres previsions subvertides, la sorpresa és el que fa el nostre dietari qualificat per poder ser portat a mercat amb previsió d’enganxar transeünts. Comencem.

Un gos no és del tot animal. Aixó és una realitat somorta, callada per tots aquells que volen fer de la pròpia vida la més lleugera per la victòries possibles: una existència buida però d’acompanyament cómode i subordinat.

I, certament per comentar una peça que debatem de possible inserció dins un ordre superior familiar, cal anar a buscar els acords de mínims (sovint inexplorats) de les societats d’auxili i suport mutu d’¡arrel consanguínia. Ens estimem i per aixó tota percepció, sovint detallada ad per veritas, comporta

. Hi va haver un temps que ho intentava recordar tot, prenent de model l’avi Joan, ubérrim gauditor del Petit Príncep, que sobre plano controlava tot l’entorn, i qualsevol canvi circumstanciat mereixia estudi

Amb tot, el gos, per molt bona tria que vulgui Vté. autoenganyar-se de la seva capacitat de poder fer, no és un ens humà. Per molt que eixa capacita de projectar arreli als cors dels nens de suficient edat per reclamar els seus baterolats antulls, la pesantor de la realitat, gravital si m’ho permeteu, és assertiva en anuènciar les seves consequencies. Aquí segueixen un conjunt d’arguments a favor i en contra d’integrar un cos gossat metafóric dins de la nostra particular Isla de las Tentaciones. Obvieu la meva tendencia postmoderna a fer escarni de boxejadors de fum i boira inidònia. Per saber si l’argument concret és properrus o against-the-doggos els haureu de llegir.

-Energia sincronitzada. Els animals no han d’e fer educació obigatoria i, per tant, ningú els castra deu ants a pansir-se sis hores diàries a escoltar la repetició anual d’un rol mestre. Això és el que solia creure, puça innocent, anys ençà. No, els gossos els tanquen sols en edificis racionalistes de les parts quadriculades de les ciutats on l’especulació trumfà la natura. Què us sembla això per educació i modelació de conducta. No és pitjor, tan sols subordinada als designis humans una infantilització si així ho trobes. És en aquest punt que trobo que la cadire és massa alta i per això en pos d’afrontar la dis-satisfacció, canvio l’alçada per tastar noves qualitats desagradables. Tot és acostumarse, sí però però les consecuencies pendran cós talment com ho hauríen fet en altres circumstancies. Pots sospirar, maleir el bufó que creu que és el moment adequat per fer anar la boca per distreure, però el que hauries de fer és valorar el seu sacrifici d’energia en desviar la conversa (nacionalització de l’esforç i el temps que dura aquesta expensa) i celebrar el somriure assoleiat que fa aflorar en els ponents debators d’el nus gordià que és aquest gos que ens voleu ficar a casa. No és una qüestió de funcionalisme, és supervivència allunyar-se dels ràpids quan és tem per l’unitat de l’embarcació sagrada. Bé, seguim amb la questió elemtal de l’energia a dipositar en la cura i tela com de de difícil és parlar-ne. Fina al punt que és la primera vegada que conscientment m’alcoholitzo per tal d’escriure, vindria a ser una derivada més del ja universalment sensat parifrasat lema d’ «això qui ho paga?». Doncs mira, ho paguem amb temps i dèficit de compliments que agraeixen les bastides bàsqiques d’aquesta convivència. Més fusta. Màs vapor! La gent em diu conservador perquè fujo a l’esprint de la complexitat. En realitat, aixó (la multiplicitat d’escenaris que ens fan sentir bé) és la prerrogativa de families on l’instint de deixar fer impera i ningú gosa inquirir per el preu del temps lliure d’altri. Cadascú a la seva menjadora pantallada i que passi la tarda.

No vul circumloquiar, però del debat universal de qui són més solitaris si el homes o les dones voldria fer tampa i dir que les més solitàries dels paràsits de la felicitat són les famíles. Així de cop, i tanmateix, poques coses com odiar idiosincràsia de l’ascendència. L’atreviment d’aquells que volen solcar el present amb fet i no discussions bizantines que acaben amb la presa de la casa per els turcs. Per els és un error que pot ser fet anar com pels però sort del meu amor propi que em fa sentir especial per fer-ho afluent de la mediocritat.

No tot és dolent, també trobem fòssils d’èxit (entre 66.7 i 66.8 milions d’anys) que ens recorden que solíem tenir entreteniment físic i no d’enretirada cerebral com p.e. justificar amb masses lletres una discussió degustada més enllà de la sobretaula, que ja sabem que als catalans el que ens excita és tenir raó, més enllà que aquesta raó no tingui conseqüències fàctiques.Tot el que es fa a malgrat de la físsibilitat de l’entarimat sobre el qual parteix el generador d’energia, basilant de totes les passions que justament arribaràn a l’escomesa que mereixin. Si el NYT té la frivolitat comercial necessària per asseverar que a Mercuiri hi han els fonamentals suficients per ser alberg de vida (per definició extra-terrestre), jo no sóc ningú per negar la possibilitat de vida animal domèstica a ca nostra. Però faríem bé, cal no oblidar, que la pujança del cost d’oportunitat ens limita les expectatives quan obstinadament ens recorda que el resultadisme és sempre més fàcil quan s’és realista amb el que es tè a l’abast. Bull el cervell de dolor alcohol i tan sols port dues pàgines, un parell de gots per davant encara no faràn ferida, se sap que tiraré endavant com l’Hannibmal a llom de l’element paquidèrmic i desentrellaré la potència dels mitjans on prepondera la capacitat de no generar àcid làctic en muscles. Em disculparé dient que la tita em va caure de tant donar-me en compte que no era cap tipus d’exemple decent per al meu germanet deu anys més jove.

A desgrat de l’ordre argumental, prosseguiré meandrejant per apaivagar l’acetós hydroxypropanoic. Si ens posem financers a mirar els costos d’imtegrar noves peces de carn al cercles familiars, que a més a més no saben articular paraules els pobres bitxos, hauríem de fer cap a la prova acid-test, o quick-ratio que exemplifica les bondats de la capacitat de desfer-se dels béns contra les obligacions repercussives més apressants. Bàsicament, viatjar lleuger i amb els doblers sota la sola. Mai ha estat paranoia ser barroc en la relació amb els més expeditius en fer prevaler els seus drets d’abastiment.

Una pausa que s’allarga abans dels pirulins i piruletesssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssss………………………………………………………………….,………………………………………………………………………………………..–“’`………………………………………………………………………..<……………………………………………………..

……………..l………………………………………………………………………rt……………………………………………………………………mg…………………………………………………………………………………………………………………..put.espanya………………………………………………….i així fins la pagina 27.

Per+ò la metàfora contada de Hansel I gretel segueix vigent. La repicada de Aldoux Huxley amb e món feliçés sobrera quan les bessones ho deixaren clar amb les genuflexions del dolç habitacle. Totes les portes fan corrent. Si és d’aire o no és lo de menys. És el fals directe d’aquells que viuen sota la segureta de la patriae potestae.