Çhøpsuëy @ChopSueyFanzine és interessant desde lluny. No tenen pudor però en fan. Encara que la remenis amb un bastó.

 

Imagen de apertura(1)
Declaración del Tema (5)
Planteamiento (1-10)
Catalizador(12)
Debate (12-25)
Transición al segundo acto(25)
Trama B(30)
Juegos y risas (30-35)
Punto Intermedio (55)
Los malos estrechan el cerco(55-75)
Todo está perdido(75)
Noche oscura del alma(75-85)
Transición al tercer acto(85)
Final (85-110)
Imagen de cierre(110)

Imagen de apertura: pues está todo dicho. La imagen de apertura es la escena que marca el tono y el género de la película, la salva inicial, la visión «previa»… y el polo opuesto de la imagen de cierre.

Declaración del tema. Fácil también, ¿no? Normalmente, alguien se lo dice con palabras a nuestro héroe, y, normalmente, sin que ninguno de los dos sepa que resultará vital para sobrevivir a la aventura. ¿De qué va la película? De esto, exactamente de esto.

Las primeras diez páginas de un guión no solo deben atraparnos –atrapar al directivo del estudio en cuestión–, sino que deben presentar a todos los personajes de la trama principal.

Catalizador. Un telegrama, alguien llama a la puerta, sorprendes a tu mujer en la cama con otro… lo que sea que sacuda la vida del protagonista. El primer «zambombazo».

Debate. Esa parte del guión –una o varias secuencias– en la que el héroe duda del viaje que debe emprender.

Transición al segundo acto. El lugar donde dejamos atrás el mundo de la tesis para adentrarnos en el mundo de la antítesis. El protagonista toma una decisión y… comienza el viaje.

Trama B. Por lo general, la historia de amor, y, en realidad, la historia que carga con el tema de la película.

Risas y juegos. Nos olvidamos de la trama y disfrutamos de unas cuantas «piezas cortas» y de muchos momentos que irán en el tráiler y cumplen las expectativas de la premisa.

Línea divisoria entre las dos mitades de una película: vuelta a la trama y «se doblan las apuestas», «empieza la cuenta atrás». Nuestro héroe ya nota la presión.

Los malos estrechan el cerco. Desde el interior (conflictos en el equipo del protagonista) y el exterior (sus enemigos echan toda la carne en el asador),el héroe se siente cada vez más asfixiado.

Todo está perdido. «Falsa derrota», y el lugar donde sentimos «el soplo de la muerte»; porque en este punto algo debe morir.

Noche oscura del alma. «Dios mío, ¿por qué me has abandonado?» Esa parte del guión donde el héroe pierde toda esperanza.

Transición al tercer acto… pero nunca demasiado larga. Gracias a Gracias a una nueva idea, a un súbito ataque de inspiración o a una acción o consejo de última hora del otro personaje de la trama B, la historia de amor, el héroe opta por la lucha.

Final. «Síntesis» de dos mundos: con lo que fue y lo que ha aprendido, el héroe construye un nuevo mundo.

Imagen de cierre. La opuesta a la imagen de apertura, la demostración de que se ha producido un cambio. Y como sabemos que todas las historias tratan de una transformación, más nos vale que el cambio sea espectacular”.


 

Anuncis

Must maintain KEYFABE

Palatable. Sembla ser que mantindre la pátina de incombustible status quo és l’energia que certament mola gent necessita per aixecarse per el matí. És reconfortant mantindre els punts de referéncia perquè la familiaritat comporta domini y riquesa, però una perllongació estancada porta a la desídia i molt ceertament a rebaixant llimada del estàndads. No és aquest el moment per entrar a desentranyar els trets i caràcters conductuals que decanten la tenéncia cap a un o l’altre vessant cultural, i se’ns dubte ni estic qualificat per fer-ho, ni estic vindicat per creure coneixer totes les circumstàncies de expliquen els influenciats passos de les diferents personalitats que ens envolten mantenint la distáncia sense arribar a coincidir mai, de la mateixa manera com inextricablement dancen les fulles a l’albir de les corrents de vent dels patis interiors de l’Universitat  (tant IRL com en les fulles univesitàries del jove Kvthe). Una mirada coincident desde dos metros en sentits diferents, curiositat per saber creuades referéncies amb assortides, detallades, atentes, idiosincràtiques expresions de personalitat. Qui sap, potser algún dia tota informació redudant recollida colateralment al tànsit en via pública será compilat per ser venut com una última elegia al fi de la privacitat i l’inherent dret a no ser últimament recordat per els teus moments més foscos i errors més tràgics. No hi ha llibertat real sense l’empatia i la solidaritat de saber que la única cosa en comú que totes i tots tenim per igual és un instant no volutiu de existéncia i creació; naixement igualitari en natura independent de latitud i estatus socioeconómic. Tots mereixem la oportunitat de fracassar. Temps curt y constantment manllevat per estimar i ser estimat, experimentar, viure i pensar. Consciencia i atenció. Schopenhauer-y.

Sinceritat eucarística

Read More »

Innocent i beneïda beneiteria. #Enfocats

Avui m’han desenfocat el fil dins del laberint del minotaure. Típic dijous d’esmorzar conjunt amb el meu bon amic Ivàn, que malgrat arribar els dos tard he pogut disfrutar de una bona mala postura al Bar Bauma de Rosselló amb Diagonal, un bon podcast de Michael Wolff sobre economia neo-marxista i la reconfortant melodiosa acidesa de un suc de taronja per llençar el dia com qui llença un estel. Sabies que els nivells de desigualtat actuals no es donaven desde l’antic Egipte? Augurable debat es defila i s’amotlla a les expectatives. Ja faig tard a entrar en un partit polític i fer-lo a la meva imatge a base de cisellades i clivelles. “Qui mai res no fa, mai s’equivoca-RÀ” digué la nostrada M.V.G i malgrat reconeixer la augurable flaire de obstacles i provide-provincials distopïes; no puc més que sentirme optimistaAquiescencem i aquiecencerem, al cap i a la fi, no gens menys que la normalitat de la bellesa i la decadència urbana per deixar penjant com bacallans les axiomàtiques contradiccions que atribolant sobrevolen. Qui cregui saber compartimentalitzar està perdut. De totes maneres, i tornant al motiu que m’ha fet posar-me a escriure aquest incólumne matí de bufet ha sigut l’escena que s’ha desencallat al moment de pagar el preciosíssim suquet; i dic preciosíssim perque amb disciplina m’autolimito a esmorzar només un cop a la setmana (sobre aixó, malgrat mai m’ho he sentit gaire com un sacrifici, si que em permet desenvolupar el gaudi d’una manera més sentida i de soca-arrelmèrit únic si bé cal dir, de la infreqüència). Doncs el ultra-rossinyol sonreguer que regenta el bar reacciona al comentari del Iván (l’accent va en funció de coses i moments) i en contestació a la demanda fa referencia a una galería d’art l’existencia de la qual, fins aquell momento no en sabia res. Meravellosa realitat que permets l’expansió de coneixements i somnis a partir de la mofa del barmar sobre el péssim devenir del model de negoci dels establiments circumdants. Gloriosa tela que em desenfoca el camí amb el seu riure i la seva mofa, doncs posa de manifest que cada dia faig el mateix camí (cada jorn més óptim perqué cada dia faigmenys tard dins el rang dels segons) la qual cosa indubitablement limita la meva exploració i exposició a un món cosmovist desde el meu solipsisme. Em moro de ganes de visitar aquesta galeriaCan’t wait però com tot i amb tot, caldrà veure si quan surti de la feina encara resta oberta.

¤¤They say I gotta learn, but nobody’s here to teach me If they can’t understand it, how can they reach me?¤¤

I’d like to buy the world a home and furnish it with love,

Grow apple trees and honey bees, and snow white turtle doves.

I’d like to teach the world to sing in perfect harmony,

I’d like to buy the world a Coke and keep it company.

[Repeat the last two lines, and in the background:]

It’s the real thing, Coke is what the world wants today.

Read More »