De com vaig superar el meu fàstic envers fer entrevistes de feina.

Des que vaig acabar el grau, he estat fent el ronso i, sense trobar mai gaire pau, he anat fent la son del sonso. Que potser del gaig, el plau, jvjolià encert de pensa i així, el pas de jove d’amunt a ”res¨: l’afrau; com qui carrega els neulers a sense sense. Si fa joc quan no el necessitau, l’eminència gris que, de força, s’entornsa i en el superb occípit de calau: se sap pell feta i tanmateix, encara intonsa.

Costumàriament desconeixedor de coneixences, perpetrador diligent de sabotatge d’implicació emocional. Sí, sí! És la diferència entre perdre la por o altrament fer l’acte de vèncer. La