Hi ha una xemeneia a l’altra banda de l’illa

Hi ha una xemeneia a l’altra banda de l’illa i la seva caiguda ens explica. Mal pot esperar que si no fos així tindríem remors insuperables ans no tot el que entra ens ha de fer, ni tot què expulsió mereix acaba rebent el meritori desencaix. Si la boca tornata no s’escura, i immòbil, i resta a la funció de fitar l’entrada dels set mars com bona claveguera guardada de barrots negres sobre fons encara més negre, dedins s’hi sent un esgarip que amb mig to de veu es deixa sentir:

– aquí ens hi HAN TANCAT PER FER-NOS ELS SABINS!

Bé no és ben bé així, si més no encara no, peró l’alternativa de pensar que aixó no podria passar aquí menysté la presència dels que ho han hagut de patir abans que el ciclista covidinós de volta amb radi cada jorn més curt se’ls emportés per davant. El més jove és a l’aigüera, i cal dir-ho més puix que allí ja no hi trobem ni plats bruts i per no tenir; properament ni l’aiga s’hi darà.

Aplaudiments -còriis

Sorpresa en la bivalvesa de diferenciar sons semivocàlics m’he distret i ara, encantat de la meva llengua, perquè és la meva, esbadellant-me·recomano·que

ni cullis                                                    ni llencis                                                                                              ni guaitis                                                 no l’escoltis ni te’l miris

noia, riu-te de la vella: passa cantant!

Nosaltes, els actinomorfs per la bondat d’haver nascut amb pelòria, no ens hem estat de posar una imatge que pica.

Remesa, hi ha una xemeneia a l’illa de posat caigut pel Glòria, i la seva caiguda de feredat en pas i fetge que ens explica.