Rajar la cavalla sobre els Munchkins

Dotze pàgines i un singlot.

He promès i ara toca dar. El tema a tractar és l’idonietat de tenir o no un gos. Procuraré allunyar-e de filibusterismes però l’art no es cultiva a voluntats; s’esponeroseja a intuicions. Qulsevol referència que faci serà bufó en tant que exercici de congraciament amb una batalla que per gravetat tendeix a estar predestinada en funció de les condicions que realment existeixen. És per això que sempre s’hi viu millor dins el cervell: sempre pots fer real una variable que fantasiosament desequilibri esperançant cap al cantó menys previst de la balaça. Vivim per veure les nostres previsions subvertides, la sorpresa és el que fa el nostre dietari qualificat per poder ser portat a mercat amb previsió d’enganxar transeünts. Comencem.

Un gos no és del tot animal. Aixó és una realitat somorta, callada per tots aquells que volen fer de la pròpia vida la més lleugera per la victòries possibles: una existència buida però d’acompanyament cómode i subordinat.

I, certament per comentar una peça que debatem de possible inserció dins un ordre superior familiar, cal anar a buscar els acords de mínims (sovint inexplorats) de les societats d’auxili i suport mutu d’¡arrel consanguínia. Ens estimem i per aixó tota percepció, sovint detallada ad per veritas, comporta

. Hi va haver un temps que ho intentava recordar tot, prenent de model l’avi Joan, ubérrim gauditor del Petit Príncep, que sobre plano controlava tot l’entorn, i qualsevol canvi circumstanciat mereixia estudi

Amb tot, el gos, per molt bona tria que vulgui Vté. autoenganyar-se de la seva capacitat de poder fer, no és un ens humà. Per molt que eixa capacita de projectar arreli als cors dels nens de suficient edat per reclamar els seus baterolats antulls, la pesantor de la realitat, gravital si m’ho permeteu, és assertiva en anuènciar les seves consequencies. Aquí segueixen un conjunt d’arguments a favor i en contra d’integrar un cos gossat metafóric dins de la nostra particular Isla de las Tentaciones. Obvieu la meva tendencia postmoderna a fer escarni de boxejadors de fum i boira inidònia. Per saber si l’argument concret és properrus o against-the-doggos els haureu de llegir.

-Energia sincronitzada. Els animals no han d’e fer educació obigatoria i, per tant, ningú els castra deu ants a pansir-se sis hores diàries a escoltar la repetició anual d’un rol mestre. Això és el que solia creure, puça innocent, anys ençà. No, els gossos els tanquen sols en edificis racionalistes de les parts quadriculades de les ciutats on l’especulació trumfà la natura. Què us sembla això per educació i modelació de conducta. No és pitjor, tan sols subordinada als designis humans una infantilització si així ho trobes. És en aquest punt que trobo que la cadire és massa alta i per això en pos d’afrontar la dis-satisfacció, canvio l’alçada per tastar noves qualitats desagradables. Tot és acostumarse, sí però però les consecuencies pendran cós talment com ho hauríen fet en altres circumstancies. Pots sospirar, maleir el bufó que creu que és el moment adequat per fer anar la boca per distreure, però el que hauries de fer és valorar el seu sacrifici d’energia en desviar la conversa (nacionalització de l’esforç i el temps que dura aquesta expensa) i celebrar el somriure assoleiat que fa aflorar en els ponents debators d’el nus gordià que és aquest gos que ens voleu ficar a casa. No és una qüestió de funcionalisme, és supervivència allunyar-se dels ràpids quan és tem per l’unitat de l’embarcació sagrada. Bé, seguim amb la questió elemtal de l’energia a dipositar en la cura i tela com de de difícil és parlar-ne. Fina al punt que és la primera vegada que conscientment m’alcoholitzo per tal d’escriure, vindria a ser una derivada més del ja universalment sensat parifrasat lema d’ «això qui ho paga?». Doncs mira, ho paguem amb temps i dèficit de compliments que agraeixen les bastides bàsqiques d’aquesta convivència. Més fusta. Màs vapor! La gent em diu conservador perquè fujo a l’esprint de la complexitat. En realitat, aixó (la multiplicitat d’escenaris que ens fan sentir bé) és la prerrogativa de families on l’instint de deixar fer impera i ningú gosa inquirir per el preu del temps lliure d’altri. Cadascú a la seva menjadora pantallada i que passi la tarda.

No vul circumloquiar, però del debat universal de qui són més solitaris si el homes o les dones voldria fer tampa i dir que les més solitàries dels paràsits de la felicitat són les famíles. Així de cop, i tanmateix, poques coses com odiar idiosincràsia de l’ascendència. L’atreviment d’aquells que volen solcar el present amb fet i no discussions bizantines que acaben amb la presa de la casa per els turcs. Per els és un error que pot ser fet anar com pels però sort del meu amor propi que em fa sentir especial per fer-ho afluent de la mediocritat.

No tot és dolent, també trobem fòssils d’èxit (entre 66.7 i 66.8 milions d’anys) que ens recorden que solíem tenir entreteniment físic i no d’enretirada cerebral com p.e. justificar amb masses lletres una discussió degustada més enllà de la sobretaula, que ja sabem que als catalans el que ens excita és tenir raó, més enllà que aquesta raó no tingui conseqüències fàctiques.Tot el que es fa a malgrat de la físsibilitat de l’entarimat sobre el qual parteix el generador d’energia, basilant de totes les passions que justament arribaràn a l’escomesa que mereixin. Si el NYT té la frivolitat comercial necessària per asseverar que a Mercuiri hi han els fonamentals suficients per ser alberg de vida (per definició extra-terrestre), jo no sóc ningú per negar la possibilitat de vida animal domèstica a ca nostra. Però faríem bé, cal no oblidar, que la pujança del cost d’oportunitat ens limita les expectatives quan obstinadament ens recorda que el resultadisme és sempre més fàcil quan s’és realista amb el que es tè a l’abast. Bull el cervell de dolor alcohol i tan sols port dues pàgines, un parell de gots per davant encara no faràn ferida, se sap que tiraré endavant com l’Hannibmal a llom de l’element paquidèrmic i desentrellaré la potència dels mitjans on prepondera la capacitat de no generar àcid làctic en muscles. Em disculparé dient que la tita em va caure de tant donar-me en compte que no era cap tipus d’exemple decent per al meu germanet deu anys més jove.

A desgrat de l’ordre argumental, prosseguiré meandrejant per apaivagar l’acetós hydroxypropanoic. Si ens posem financers a mirar els costos d’imtegrar noves peces de carn al cercles familiars, que a més a més no saben articular paraules els pobres bitxos, hauríem de fer cap a la prova acid-test, o quick-ratio que exemplifica les bondats de la capacitat de desfer-se dels béns contra les obligacions repercussives més apressants. Bàsicament, viatjar lleuger i amb els doblers sota la sola. Mai ha estat paranoia ser barroc en la relació amb els més expeditius en fer prevaler els seus drets d’abastiment.

Una pausa que s’allarga abans dels pirulins i piruletesssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssss………………………………………………………………….,………………………………………………………………………………………..–“’`………………………………………………………………………..<……………………………………………………..

……………..l………………………………………………………………………rt……………………………………………………………………mg…………………………………………………………………………………………………………………..put.espanya………………………………………………….i així fins la pagina 27.

Per+ò la metàfora contada de Hansel I gretel segueix vigent. La repicada de Aldoux Huxley amb e món feliçés sobrera quan les bessones ho deixaren clar amb les genuflexions del dolç habitacle. Totes les portes fan corrent. Si és d’aire o no és lo de menys. És el fals directe d’aquells que viuen sota la segureta de la patriae potestae.