L’autoficció de viure vicariosament l’ambició de crear

Crítica de Dave, la sèrie auto biopic on l’estrella del hip hop ficcionalitza (o no) la seva emergència en l’escena

Actuar-se a si mateix no només des del llapis de guionista és una temptació a l’abast de molt pocs creadors de continguts televisius. Sigui per interferència de les grans cadenes o pel voral de maregassa dels mars telemàtics del nou puritanisme, el fet és que requereix cert tipus d’ambició, d’aparat juvenil per que s’alineïn els astres i veiem noms repetits dos cops -de costat- a la secció de crèdits. Sovint són papers infrasecundaris on simplement l’aparició en clau celebritat, pas efervescent que tendeixen a suposar la subducció en l’oblid concomitant. Si aoxò és degut a la falta de control creatiu sobre l’escena tan sols podem especular, però no seria el cas del producte que ens ocupa.

Les comparacions són odioses però neccessaries en un món confinat on l’audiència ni més ni menys reflexa la densitat de les unitats mínimes de transmissió de l’herencia cultural que tant li fa si l’hi són propis o, bastan més dificilmnt, li són foranis i aquesta resulta ser la seva primera aproximació. Si ressona com els canvis de nivell de la fusta i el metall de l’overtura de Rienzi et trobes de pet a l’ham i la ficció t’enganxa. Antecedents amb similitud vista desde tribuna podrien citar el peliculàs Mile 8 on Eminem lidera el desenvolupament d’uns fets o Atlanta, serie no biogràfica del comediant Donald Glover (Community) amb posterior faceta lírica sota el nom d’escenari Childish Gambino, també rotund èxit en ambdós fases: musical i televisiva. Curiosament en tres casos trobem una contradicció constant entre la rau cridada d’atenció comèdica i d’ardat fraternitari sovint amb els colors de la llampuga i una tendència a la referencia carallal fins i tot com a marca personal (dong lover / lil dicky). Cadascú fruit de la seva idiosincracia vernacla, funcionen com funcionaven les vespasianes barcelonines (de factura francesa, foren instal·lades i desmantellades a les primeres albors del segle vint): oferint un servei d’evacuació d’essències mignitades. Bàsicament, carn d’èxit; d’aquells càfiles sexdigitals que no podent-s’ho aguantar, s’ho fan a sobre. «Oh natura, oh natura!» que va deixar lletrejat Leopardi.

Sí, fan gràcia. Fer el pallasso és tot un ofici, tan digne com qualsevol altre tipus d’aluder mediatic modern. Sí que en fan.

Bé anem a pams. Heu senteit mai algú dir que no ha conectat mai amb cap personatge de cap novel·la o peça actoral? Tothom poc o massa ha gaudit dels plaers de viure i navegar l’ordre de les circumstancies que com un interiorista amb gust pel dialeg, l’escriptor o guionista ha sabut trasmutar en concocció. Erosionant l’envà que separa la vanguardia dels hoi polloi. Calla que l’últim de la primera temporada ho tanca amb el seu nom repicant sobre la planícia de fusta. Noves troballes, nous jocs de paraules amb cognoms nobles. Em sento ja vell com qui consciència de la neumoconiosis del cor.

1024px-PalauBellesArts1911

Alfred Korzybski profligeix kvetch http://www.editorialbarcino.cat/index.php/colleccions-barcino/els-nostres-classics.html?___store=catala&___from_store=castellano