Neuroticitat de petonets pendents

[Nota del corrector multimodal: Aviso que escric malament i barroc. No vaig pensar que aixó ho hagués de veure massa gent quan ho vaig escriure fa dos mesos fent imaginació com veuria la compta @nocontextLes3B al cap de 3-5 anys. Si necessiteu banda sonora per llegir aquest textet podeu fer ús de ‘The Adults Are Talking’ de The Strokes. L’article que repetidament referencio és aquest: https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/critica/marina-porras-carn-pessigolles_156588_102.html]

Ranvespre de l’onze de desembre de 2019

Avui ha estat un dia difícil de classificar. Del semestre no sabàtic que sí sabatot que em vaig decidir concedir ja tan sols en queden les escorrialles. El TFG que havia de basilar la meva felicitat aquests tres mesets encara està per escriure i durs retrets em són notificats amb insistència en el fur intern de la meva consciència. No he perdut el temps perquè l’he gaudit però, certament, m’he encantat de mi mateix i com ho va deixar posat amb un deix d’ambigüitat Robert Frost en el seu conegut poema del qual estic a favortíssim «[…] because it was grassy and wanted wear» he triat meandrejar tot seguint les petjades d’un sonso màgic: internet. Sí, no he parat de llegir durant tota la travessa i tot aixó formarà, ja indestriablement, part de mi i, per tant, tota elaboració animalesa (fàulica) que jo justifiqui ara aquí és part de la teatralitat característica de tota producció literària. En aquest sentit, cito l’envejada Marina Porras: «[…] la gran lliçó de la bona literatura, fer-nos entendre que llegir no ens serveix per viure i que la teoria no atraparà mai l’experiència.» És per això que ja des de un bon temps ençà, em limito la meva exposició a diferents àmbits temàtics on el fòrum mateix adquireix la negror entitativista de les taques de la pantera cromatòfora. Pels que no em coneixeu, ben bé tothom si allunyes l’objectiu amb suficient tossuderia; tan sols dir que sóc el segon de quatre germans (tots nois) i que malgrat fer-me el primer compte de twitter per aconseguir skins del Lol gratis, no vaig prendre’m l’ecosistema seriosament (com totes les coses orgàniques) fins l’adveniment del meu vint-i-dosé aniversari. Res d’aixó interrelaciona amb el tema a tractar avui peró serveix per entendre el meu entorn quan vaig decidir obrir la porta de l’enclusa que em permetria accedir al següent tram dopamínic. Parlo de la compta sobrevalorada de @nocontextL3B on se’m va proveir dels filtres de vidre adients per poder meravellar-me (o merament vellar-me) amb l’espectacle d’un sistema referencial català encenent-se i efervessant com llums de nadal o un grup de desconeguts veient, fins els límits de la paciència de cadascú, l’obra de teatre (de set hores contínues) guanyadora del Premi Quim Masó l’any 2015 que duia per nom F.R.A.U.. L’escala i l’unicitat humana ha esdevingut ja d’un bon principi aclaparadora, més encara si es tè en compte que quan he recordat de continuar amb l’experiment (bastant low-risk, innegablement) em trobava fortament ofegat sota una sepultura de mocs d’encostipat i febre. Sé que aquests 600 nous seguidors en un sol jorn no poden voler dir res des del moment que poques coses hi han més impersonals que l’obsessiva i desfici-ficciada referencialitat que impregna tot jove que ha nascut marinat amb la folklorització de les paraules de l’extremaunció-autonomista i els cants de sirena (aquest especialment xantòfors) postmoderns d’una cultura pública fortament fracturada en tant que underground per doblement subalterna (respecte la castellana i adés aquesta a la global/anglonipona). No és ben bé completament culpa dels polítics que els nens estiguin tant exposats al castellà, peró el resistencialisme català de caixes i capelletes em recorda l’escena de la pel·lícula ‘I’m Legend’ (tres voltes remake) on l’heroi basa el seu deixondiment i gaudi en la repetició de l’ingesta cultural (Shrek) per falta d’alternativa, fet que provoca que acabi caient sota l’efecte ELIZA en la seva versió maniquina quan actua paranoicament amb ninots d’aparador enrolats de substituts d’interacció social. Com ecoitzava l’article faulknerià overture citat ut supra: «tinc una bèstia (ferrateriana) dintre meu, que malda i pugna per sortir […]». Portet, Quimi em diuen que s’peri i que no cal que cridi.

Amb aixó el que vull dir és que avui em puc permetre ser optimista per un dia sobre el futur de la llengua i sortir de la caixa tronada d’ansietats que genera formar part una comunitat subjecte a repetides pressions de tota mena. Una mena de «vel de teranyina» com fa la cançó de Salvatge Cor, supervivent a les estireganyades i a les calcificacions fossilitzades dins el catàleg de la CCMA. Una història d’èxit diria jo, i un honor immerescut formar-ne l’apèndix molt tangencialment adossat – quasi sangonerament, d’aquella manera torbada de deixar les coses seques, exsangüe – però arriba un punt en que cal fer cas a la cançó: ‘no facis cas al vol de teranyina’. Amb aixó vull dir (i2) que són vostès de molt agradable interacció i companyia, però arriba un punt (cicle de cinc anys que martellejava David Wallace) on cal cercar nous reptes. Desprès de molt temps (no hem aconseguit independència però no hem parat de fer coses) he decidit tancar el descontextualitzador de contes que és Out of Contex Les Tres Bessones. És una realitat banal, però després de X capítols al bell llarg de X anys (he aguantat dos mesos xd; sóc molt làbil) i més de XGb de captures de pantalla la brometa ha esgotat la seva vivacitat, pampallugues d’irradiància mai menysteses, fet que tampoc cal perdre el temps esclarint. Certament escriure aixó avui en previsió del final del conte pot semblar una mica exagerat i intensito però no ho és si s’observa des de la responsabilitat que suposa el cost d’oportunitat de la voluntat d’atenció que qualsevol esfera amb públic comporta d’arrel (sic). Sempre he sigut eminentment tímid i zelós de la pau que m’aporta saber que minimitzo els malabars als estrictament necessaris. Vaja, que sóc poruc i conservador d’energia, i malgrat la compta no em suposava cap onerosa restricció, sí que hi han hagut vegades que hauria preferit que el meu primer reflex davant una temàtica candent o efemèride no fòs un joc d’encaix amb el lore de les tres bessones, magnific món creat per Roser Capdevila et al entre 1997 i 2003. Com moltes altes coses, ha estat un plaer compartir-ho amb vosaltres, i el divertimento del gran marge memíc que ens han brindat tant l’Anna, la Teresa i l’Helena, així com l’Avorrida i el Mussol; ja que l’esperit didàctic d’aquesta dupla portà als infants de tota Catalunya a consumir un agregat de cultura general a una edat tant jovincella que poc ha d’envejar, mutatis mutandis, al cànon del ja no tant recentment decessat Harold Bloom.

Així doncs, arriba el moment de desar la crisàlide a la vitrina i sortir a crear i escriure amb el nom que vaig rebre dels meus pares, adustament acceptant que qualsevol quiasma o punt de contacte amb la cultura que t’envolta no poden ser més ni menys que preciosíssimes «petjades als sorrals del temps». Si bé he estat un micu curós de previndre’m, mitjançant careta alhora colorida i arguellada, de les vileses que una audiència em podria haver requerit, no crec que la meva contribució schmaltz (paraula jiddisch: greix desfet) hagi estat beneficiosa per al país o per a la nació catalana (deixant de banda les limitrofíes del Principat). Tanco aquest compte perquè és injust robar-vos l’atenció de productes culturals de gust seriós i seriosament gustosos. Pot sonar molt paternalista però us convido a deixar de perdre el temps com jo mateix encara sóc incapaç de fer-ho. Tot tè el seu temps i l’onanimse tevetresí potser l’hauríem de deixar enrrere tot reclamant que nova creació rebi focus d’atenció públic. Que sigui nou no hauria de voler dir que deixi d’estar connectat ab l’arrel i l’autònoma tradició cultural catalana.

Així doncs, calen coses noves: radicades d’aquest temps (avui) sempre ‘enllà de l’origen’ que diria Matide Salvador i Segarra. Us animo a fer vaga de dubtes (a mi em costa) i amb la practica entendre que quan tinguem filles o hereus no han de repetir exactament la mateixa cultura que ens van peixar a nosaltres. No totalment, com a mínim, ja que hem de tenir clar que de tant gran que és el nostre poble és massa petit per dubtar massa.

Com que no me’n sé estar, i l’ambició em fa suar les dents us confidiré que el meu projecte que podria seguir la passa que presentment deixo enrerre, potser (qui ho sap) será l’obertura d’un canal de YouTube on desar-hi les recitacions de poemes (seguint l’exemple del deliciós collar de perles de https://www.youtube.com/user/SpokenVerse) del corpus de llengua repositat a la pàgina de marbre http://lletra.uoc.edu/especials/folch/ i el que pugui rapinyar de l’aula Màrius Torres, versos.cat i visat.cat. Ben mirat, si ho faig, ho acabaré fent per gust i no per mimètica conductual d’energies gregàries (?), però mai és debades d’anunciar projectes per tal d’eixamplar el marc d’esperables (processisme¿), perquè com molt bé diu l’adorable Marina ventriloquejant un avatat amic seu: «“El tema és sempre el mateix: l’encaix impossible entre la realitat i el desig, la lluita absurda i inútil de les expectatives contra la realitat. L’únic que importa és com fas que el llenguatge es posi al teu servei per explicar-ho”». Via Sus!

Addenda 11 de febrer 2020:

Avui s’acaba aixó. La mare de Marat era hugonot d’Occitània (terra esborrada de càtars) i el pare, ex-commendator mercedari de Sardenya convers al calvinisme (per tant exiliat a l’actual Schweiz). Compte amb els outsiders que es passen al jacobinisme centrípet. Desprès de ‘Tirania’, seguida de ‘Virtut’, el següent disc de The Voidz es diu ‘TV3*’ and I think it’s bonic. Com si d’una esquerda de pantalla es tractés, que de tant veure-la deixes de parar-hi atenció, vull fer normalitat desparionada i desaparèixer dessemblant. Çó no és més que un assaig, adéu. El referencialisme distreu, matèm els morts!

Pere López Vallès

Fonts Informadores:

(1) Joventut – núm. 359 (31/12/1906) Darrera publicació del periòdich, especialment il·luminador pel que fa referència al concepte inactual. (https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/en/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1343689&posicion=1)

(2) L’única seguretat’ cançó de Raimón. ———————————————————————-(https://www.youtube.com/watch?v=mAzfQCSH6AI)

Captura de pantalla 2020-02-01 a les 10.18.07 còpia