Me’ls noto a sobre com em noto la gepa.

El culte a la càrrega és circular però la funcionalitat és discrecional en funció de les mancances de cadascú. Impossible no sentir-se aclaparat quan basem la nostra posició en la nostra capacitat de dopar la nostra exhaurició quan estem pendents d’aconseguir la carta de llibertat “Patent de Victamat”. Excuses i altres quefers d’aquesta Finis Cataloniae tant nostra.

I si cal inventar motetes anafòriques que ens allunyin d’una ferida supurant, a fè de Dèu que es fa; al cap i a la fi no ens quedaria res si perdéssim els papers de els germans bons, els fills en qui’s hi pot comptar i els cosins que riuen totes les bromes. Els néts que miren de tenir repositori de conversa i l’amic que procura aportar valor afegit. No sé portar l’iniciativa però tinc cops amagats que em porten a ser aimat encara que sigui l’últim tros del gelat o de la burilla. Descobrir Edward Luttwak per st. Esteve certament no és savi, i raó no en falta a qui planament estableixi que difícilment pots arribar al cor d’algú conegut per mitjà del text.

La intuició m’acalana a creure que la ‘parole parole‘ tan sols mena a maravellar aquells que no et coneixen però fan passi degut a pressions socials, culturals, biològiques o econòmiques tals com la cursa fraternal, dialectal, psicomotriu o no gens menys, contestatària. Figures establertes, capaces de centrar i entendre què se’ls demana abans que l’enfrontari els requereixi racionar la quartilla. Entendre que el moviment difícilment serà transmès sense posterior anàlisi i que qualsevol cana de lideratge ocupa la posició que en un principi l’ocupava un buit que tanmateix era de noble orgulla bona, de típic home de vímet que trobes al fons d’una pàgina de desambiguació prest al sacrifici.

Lliçada d’asteroides o la culpa d’escriure amb el morro i deixondesca de Joan Miquel Oliver. La culpa de la deixa familiar o com arquitectar nuclearment la desaparició i la misèria. Orgull i ràbia amb la compliància de citar profecies, ja siguin d’Alexandre Deulofeu o d’un Rabadà de Shamsābād.

Seguretat de qui se sap cobertura i no cobert; menjadora i no menjant. Veig que hauria d’haver begut més veus aqué el meu forat amb tapa de pou. Amb tot i sense presència d’obstància, no m’hi trobo sol sobre la fèrriosa xarxa; ginyosa martingala capaltard deposito en aquest blog tant pretèrit. Tot un fet de pols de molsa seca: un medi de companyia culterana per fer baixa l’absència de canelons. I si aquí em delato que ho pagui Boyko Borissov trescant les mateixes penes qu’ara m’acompanyen.

Que la vellesa no ens agafi per mudar. Soltanto parole / tra noi