Fins al fons del final del camí.

Semblaven, simplement, una altra parella pujant i ascendent. Els vaig veure, un dimarts qualsevol, a la indistinta terrassa d’un bar tal qual se vol, si s’és espantall. Res de soirées intoxicants i socialment constretes, no.

IMG_4525 còpia.jpg

L’impaciència de la noia, de fiscal rigorositat, es delia per fer-se venir a les mans una carta i sorprendre’s que ja no li sorprenia que tan sols s’oferís en llengua estrangera. L’edat i la feina, va pensar mentre l’instint l’anticipapava la tercera pota de la transfecta. Si els haguèssin vist des d’una vista zenital, no haurien apreciat res d’especial més enllà de l’estufa “modernista” en el sentit no autòcton de la paraula, apagada adduint raons ben nostrades del ‘cèntim estalviat, cèntim guanyat’. Amb tot, no en tenien cap necessitat. Intenten trencar l’impersonalitat del gerundi, emperò no saben com fer-s’ho. Aquella tensió juguissera de capitellejar fent befa de les aranyes xamoses y repeticions metronímiques de l’altra (fent rebotar el meló a la línia, els mantenia amb l’escalf ben endins i ben príapescament baixos. Si bé fóssin blocs de pisos de l’eixample i tinguessin caldera comunitária, aquesta es trobaria al primer o segon pis i pròpiament farien xum-xum amb tenacitat d’aparatxik de partit, mentre a la paret miganera li surten fagocitants taques d’humitats. Feia fresca i malgrat duien les capes de la ceba ben obertes, si haguessin trobat una guingueta oberta no haurien dubtat de fer la mà a uns Calipos que els permetèssin continuar amb la conyeta.

Les metàfores silvestres ponen pas a referències obscures a viatgers de l’Helvètia. Tampoc serien d’aquelles situacions on l’electricitat i la sensació de comunitat de dos et fon per dins com el final d’un dia baldant de neu. No, ni cer marge ni espai per

a dilacions: aquella nit caldria conèixe’s i per tant esguardar la carta amb fitada d’opositor era tant fonamental com saber codi morse qui vulgui amenaçar (potser fins i tot amb raó) dient: “Si segueixes per aquesta via t’hauré de polsar la cara en binari.”

Bé, tot aixó és tan irellevant, i tanmateix quin significatiu, que tots dos alhora pensen en posar peu rere l’altre i treure’s les polaines mútuament. No saben com dir-s’ho. D’aquí la pressa anguniosa de rebre l’acta de plats menjables. Potser allí s’hi trobaràn llistats. Prescrits l’un per l’altre.