Sobre el satis-foc-cionador.

Nit d’ombres a poques hores de complir-se una setmana de semi-detoxinació de xarxes parasocials. Se senten com els llops del minut 1:57 retrunyen en la desmemòria del vell Quítero. De les pírriques victòries de divendres ja no en queda res i agalopats, els esdeveniments ens posen a l’abast de les peülles. Sona el fischetto del nostre home i els querubins confideixen les ganes de trobar la clau acústica per entonar el ritme clitoridic de l’àngel exterminador. Sí, avui no tractarem res mès ni menys que aquest artefacte, l’existència del qual me n’acaben de fer l’assabentat. El primera punt de l’ordre del dia  és reaccionàriament constatar que plenament assoleix amb eficient eficàcia les elogioses paraules vesades en l’àmbit del màrqueting no remunerat. No és casual que davant l’incapacitat d’escriure o si em trobeu més optimistot diríem circumstancial la falta d’inspiració en el què però brogidosament en el com, i talment, el fet és que portar a l’esfera dels desconeixedors una tendència confidida amb la calidesa d’una estima privada és d’agraïr (perquè ens evita estar perdent el temps) a volta que no deixa de ser dificultosament censurable. Té sentit com a acompliment de les corretges de transmissió del metagame que els mitjans de comunicació ens transmeten fins la senectut. L’infal·libilitat i regularitat amb que les avantguardes assolien el centre polsat fa pensar que en un futur no massa llunyà la posidònia i les donzelles (coris julis) se les hauran de pintar a l’oli les alegries en companyia. Exitosament alienades, la simbiosis dos-alguns ja entra en l’oblit dels pobles. Intimitat escorredissa, potser ja expirosa; inspiradora d’expiacions cristianes. Mort d’un heroi romàntic? Què és la mort més que la desconnexió i el silenci. El public ja no li fa l’eco seguidista al cantant que vindiqués la seva inubiqüa existència.

Un detall, un record i la torna del pa. Una mare contenta de diumenge i puntada endavant. Un altre deus ex, victòria banal i ideologia victoriana desdibuixada que tot ho envolta. Diuen que escoltar música és talment com viatjar en el temps. Doncs citar-les és fer collage de cels que no ens pertanyen. Potser ens hauríem de preocupar. Oli en un llum. Nens massissos en la veritat de l’insuficiència parental; sí, n’han begut. L’anyell olímpic els ha perjudicat i ni tan sols la campana de l’àngelus els adverteix ja de les properes lloses que imperen sota la lletjor quitrànica que ens sepulta i ens equipara en misèria. De fet, jo em preocupo i de vegades tinc por. Però de sobte com qui no vol la cosa, d’un dia per l’altre me n’oblido. Probablement només suraràn aquells que no els pertorbi sentir-se sol com aquelles boletes volcàniques que si el tedi t’acompanya, podràs trobar, entre partida i partida de backgammon, a felícies platges de sorra terrosa i doll sagnant. El tèrmic molest t’omplirà els pulmons de sutge calent com xocolata d’aquella que no m’agrada i trobaràs que una fiblada d’enyor i faux-nostàlgia envers la felicitat de les justeses. Els marges mai són rectes ni perfectament vibrícis però ens forgen. Un melindro que per poc que sigui Saladí serà idiosincràtic i lliurement dat, les gleves fila que filaven corplena amorositat.

Si em permeto una predicció agosarada, l’extinció de l’home és imminent. Que sigui la seva variant blanca només m’ha d’interpel·lar a mi perquè és la meva. M’explico. Si ja cadascú és responsable del seu propi plaer i la marca d’aigua fisiològica ja és tan sols una vintena part de la pròpia autoestimulada: quin al·licient figaire podria conivir-vos a ajuntar ànimes? La premisa de la pel·lícula The Box. pròtesi i impulsivitat. It’s a lovely day a la vistosa banqueta montjuiquina però preferiria estar sol si no puc formar part d’un duopoli magmàtic més enllà del fet d’estar o deixar d’estar xocat uuhu. Fer-li una ullada i no veure-hi res gràcies a lentetes d’escala humana que actuïn a mode de cucales. La guiula referida anteriorment no era llicència poètica. Espècie hermafrodita, ens acabarem senyalant agresivament amb cresta i no parlo dels esponerosos llavis verticals que tot i tersos com lloms de tonyina, s’escapoleixen millorant les iteracions del joc. Prosaicament tort, ubèrrim solipsisme.

olt ens passa, no. Bé: a dormir! Reverbera com un mosquit dins la fosca les esperances de fer funció