Subsidiarietat: Mori el Iron triangle: Clout, background, and outlook

Millet o la criminalització de l’assenyalament català (bon gust)

Tothom té una mica la cara dura i cremada d’esguardar de fit a fit al poder forà.

Una de les coses que mai em deixa de sorprendre és com de diferents són les reaccions dels corruptes nostrats quan els compares amb d’altres països a l’hora de passar per la foguera de les vanitats. Mentre que en països homologables (en cinisme) l’estratègia jurídica se centra a dilatar i engruixir la percepció pretesa d’innocència fins a la data de coneixement de la fallada jurisdiccional, en l’oasi colonial català s’imposa la tònica de confessar aviat i perviure en l’imaginari col·lectiu com a Gargamel infecte però isolat. Un rol entaforat i útil per al sistema, ja que sens dubte ningú pensa que el seu entorn de confiança jurídica et pugui estar parant l’ham quan has viscut una vida on t’han estat donant peixet. La burgesia barcelonina és estrafetament nostàlgica, incessantment de marc mental espanyol i el més important de tot, controlada. Ho demostre el fet de tenir situat un «Acuertelamiento militar» a dues passes d’on els universitaris catalans de la petitaburgesibotiguerisme de mobilitat descendent s’instrueixen a la Zona Universitária o el que és el mateix; absorbeixen, beuen i s’amaren per osmosis del mateix clima de la por de les escoles adjacents de segona imposició que viuen la realitat intransigent de la substitució cultural a mesura que l’Estat marxa a la vegada que buida Catalunya. La mateixa cultura de la por, hàbilment recreada des del showbisnes per Milans del Bosch a València que feia plorar pre-convergents i post-exiliats, o el mateix 1-O, fan calar el missatge entre els rics espanyols que o bé véns a viure a Madrid o et convé apretar-te amb força les corretges de les armilles d’auxili institucional per tal d’esdevenir metropolitans insignes. Com que anar a la ciutat capitolina de la nació veïna per no marxar-ne pot ser molt cansat, molts individus del món del calé opten per fer-s’ho perdonar mitjançant pagament d’impostos revolucionaris diversos i altres amb casaments socioeconòmics amb estirps netament castellanes, fenòmen fàcilment auscultable en la molt recomanada lectura «La gran teranyina» del person-pseudonyme Roger Vinton. Em recorda el soliloqui basilar de la pel·lícula de 1976 «Network» on el manegador corporatiu climaxa a crits ”You will atone!” (Tu expiaràs!). Doncs aquí passa una cosa molt similar ja que per progressar dins l’autonomisme has de procurar fer la vista grossa o girar el cap (o ja que estem; posar l’altra galta) de manera teatral per donar el senyal que no seràs cap problema per al projecte castellanista. En certa manera, Pujol i Millet s’expien públicament mitjançant carta del lector per tal d’ocupar un paper-rol dins l’auca i perquè no podien més que sentir-se sabotejats pel medi que els envoltava com va reconèixer l’estoica Marta V. (Al Cel Sia) quan va assenyalar Pau Molins com a menairó castrat, actiu dels poders fàctics en una quasientrevista de taxi-ascensor al programa de l’Albert Om.

Catalunya és un país on les modes s’escampen rapidíssim (Samblancat) sense que ningú sàpiga exactament per què. La piqueta és fluixa. Pot semblar molt trist perquè denota molt poca capacitat de reflexió sobre quins elements introduïm en el cànon cultural català, però acaba generant contrapartides positives certament pírriques (però són les úniques que ens han permès de desenvolupar). D’una banda, el talent genuí brilla com poques coses en aquest país nostre en contrast amb el negre i fatigós telat de la negra nit despòtica. Això no vol dir que aquests estels siguin millors del que faríem si fóssim una nació estatalitzada, però no són menys genuïns. Per contra, molts catalans normalitzen la màscara que duen posada des de petits i aquesta dualitat els envileix, atomitza i aliena a parts iguals; fet que facilita la feina a qui els vulgui mal doncs no fa més que reforçar les tendències que es presentin per mitjà d’una concepció huxleiana de la llibertat: somriure en el paper de facilitador-camell de tots aquells ímputs que ens paralitzen (com major el volum inoculat, millor).

Però això no pot continuar així. Els partits espanyols (processionaris) se’ls acaba l’escenari per gesticular doncs des de 1714 ençà l’elefant autoritari i el seu capital mutat n’han anat copant la majoria d’espai.

A Madrid, i el capital en general en un món tant globalitzat com l’actual; els val la inacció de les persones justes doncs és ben sabut que si sumem la concentració de capitals, la llei de l’embut i la doctrina del ceda el paso (al peso [sea educado]) el destil·lat final és auto-odi indígena-assimilat de llibre de text. I clar, així és impossible fer confiança a l’estructura humana, doncs de res serveix l’ambició si el camí està tant solcat de passos en fals i pomes edèniques que genera dificultats de previsibilitat. La inseguretat jurídica no és més que la legítima defensa proteccionista dels poders (no només econòmics) que conformen un cos assimilat d’ànimes sense cura, i comporta la sobremediatització de les foscors de qualsevol cap d’indústria òc que pugui fer competència o encegar a una empresa d’oligarca castellà endollat (potser nascut a la Teknon, però molt probablement a Madrid).

Fareu molt bé de dir: Quin antídot hi trobaríem? Doncs el meu parer és procurar que cercar la veritat (i encara que aquesta sigui intervinguda per un marc castellanista) no ens pot arrossegar a la malvolença, anestèsica «pau dels morts». No, volem una gran vibració intracultural on les persones juguin fort i tinguin les sensacions plenes d’haver crescut en vida. Intentar mantenir-se en la perfecció és fer l’estàtua i sovint mantenir el perfil de posar-se de perfil. Així doncs, denunciem que el que mai fa res, mai s’equivoca (i per tant desapareix desposseït de funció que no va estar a l’altura de suplir) perquè malgrat tots els errors de Fèlix Millet i les deficiències en el seu caràcter, és un paio resultadista i competitiu (tenir ego és incontrovertidament sa) que té com a llegat un Palau de la Música Catalana -Patrimoni Nacional que abans del tractament queia desmenussat- que mai tindran Rato o altres membres del cercle Dalton-carpetovetònic. No sè si n’esteu assabentats, peró el fons documental del Palau, és exemple del més gran servei que un natural paisà pot fer-li a la Pàtria. Exemple minso enfront l’obra de país que suposà la governança del Pujolet. No patiu, el futur els farà justícia posant al descobert les mancances per les quals sí que mereixerien el nostre mesurtat oprobi. Fins aleshores, són simplement humans en un ecosistema hostil als catalans fins que poden desactivar-los per a posterior usdefruit. Que l’estat weaponitzi l’ambició de gent capaça no ens pot fer proscriure l’ambició.

No són cap mena d’herois, però avui en dia en queden ben pocs amb poder per fer alguna cosa. Ell sol, ara. El condemnarem i l’hi llançarem els gossos a sobre per què sovint, molt més sovint del que mai ens podem imaginar la veritat no és suficient. Tothom té una mica la cara dura i cremada de mirar fit a fit el poder forà. Perquè això és el que ha de passar si volem saber-nos fer dignes de la fè de la gent, perquè aquesta aprengui a protegir-se a si mateixa més enllà d’expressions folklòriques de rebel·lia teatral que en cap mesura incrementen la sobirania del poble català sobre aquell terreny que ens mereix com a propis. La societat de general bruteja però les societats en procés de dissolució perden la capacitat de blanquejar la negror dels equívocs humans, que seran utilitzats per miscaracteritzar i allunyar-nos els uns dels altres quan la realitat és que no hi tenim res a veure excepte per rebre’n lliçons per aprendre. Ens volen alienats i els hi fotrem, els hi fotrem una fart de jacos. Caldrà cardar i fer-se el sorprès quan passi. oidà!

Captura de pantalla 2019-08-08 a les 17.19.52.png

Una resposta a “Subsidiarietat: Mori el Iron triangle: Clout, background, and outlook

  1. William Shakespeare
    66, Sonet:

    Cansat de tot, pretenc la pau dels morts.
    He vist néixer captaires amb talent,
    i un qualsevol vestint-se de conforts,
    i la fe pura exclosa tristament,

    i l’alt honor humiliantment vetat,
    i la verge atroçment prostituïda,
    i el just i excels injustament vexat,
    i la força per coixes lleis ferida,

    i l’art fet llengua que el govern té presa,
    i el boig, doctor, que sobre el llest preval,
    i la simple raó de nom simplesa,
    i el sa captiu del capità malalt.

    Cansat de tot, de res no puc fugir
    si deixa sol l’amor la meva fi.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.