Titola d’avui: `Lullaby´vol dir cançó de bressol. Moaré entre línies frenètiques-free·anèmiques-fri+fenòliques

Bona nit!
Qué difícil que és ser pare. No en sóc peró no puc evitar confrontar amb el meu pare. La crida a taula interromp el delit de conèixer la toponímia gironina, i ja des d’un bon principi el terreny de joc es palpa agrest com els Cinoscéfals. Recança de no ser-hi tots, austera endrapada s’intueix coroplèticament inescrutable. Estampa de classe mitja esfilagarsada per les voltes de la vida, de generació en degeneració. Creieu-me si us tic que sóc just i mai càustic quan dic que ens fem massa grans per callar els excessos d’orgull dels altres. Molt probablement trobaríem més bellesa en els Hundred Eyes de Sumuru que en els decibels de pare del segle vint, peró la gravetat social s’imposa i com la famosa onada que petà a la qual es referí Hunter S. Thompson; el general Flamini veurà i sabrà aprofitar. Mal de cap, retrets al moll de l’òs certifiquen la mudança relacional al següent nivell.
Avui ningú demanarà de repetir o insistirà en treure una anècdota de convivència fraternal humana. 

Captura de pantalla 2019-05-12 a les 14.01.54

Avui, replegats on sempre, ens juguem la percepció del taüt o els galons, sal i sorra sobre el desenvolupament personal del nostre Bielongo, que malgrat va per llarg (fet que es demostra amb el fet que jo encara rondi per casa com un desestructurat espinal), la pressió li fa emetre febles senyals d’independència. Orgull i queixa, caràcter i enteresa dansen al ritme dels límits fronterers de la nostra unitat familiar. No hauria de ser-ne partícip i malgrat tot no me’n vaig saber estar. Suposo que ser humà és prendre partit però tampoc cal prendre de vista que quan s’obre la boca per prendre voraviu de l’assumpte ja feia estona que s’havien traspassat els límits que conviden a participar. També, ningú ve net a la contesa.  Les culpes i minusalegries, estratificades per un dia gris i amarat de tedi es desfermen sobre els plats descolorits i la necessitat d’aigua freda a 4 de juny.
Greuges reals, trajectòries espongiformes d’esginços i petos fets de garotes i més eriçons esmicolats però punxosos. Dèficits en els apartats abraç-oris i petonaires. L’estima subjacent, inqüestionable a la vegada que crèdit bituminós, s’il·luminá sobtadament de fúria i sollevada, Puntejada de guitarra i rítmic colpejar del terra de la corda de saltar ens porta a oblidar que sóm família! L’única família que mai podrem perdre perquè és l’única que mai vam ser conscients de tenir de tant inherent a nosaltres que era i segueix sent. Tant sols ella mereix que li ho donem tot i li estalviem esgarrinxades de ruta ciclista. Recolzament unilateral i fè en que sense cap garantia, sabrem fer-nos dignes de l’herència emocional de la nostra ascendència. Sols aquells deterministes de l’òbit coneixen fins quin punt la tinta es molla i per tant resistible. La naturalesa de qualsevol embrut o discussió és únicament la veritat i n’hem d’estar agraïts de la seva sincera naturalitat. Dorm Prínceps meu, demà caldrà namquejar més que mai.
Liked by xxxxxxxxxxxxxxx and 27 others