Genuïnitat i estrebada. “This Is Not A Song, It’s An Outburst”

Text aportat per B. Agustí Brell.

1) “No serem mai lliures del tot fins que ens alliberem també del capital i dels mercats.”

No entraré a analitzar la veritat d’aquesta proposició sinó la seva coherència.

Hi han moles classes de llibertats així com hi ha moltes classes de lluites. Això que anomenem lluites són els esforços que es fan contra un poder establert per a canviar situacions que es consideren injustes. Les lluites utilitzen el terme “llibertat” per a encarar i definir una certa situació com a injusta (en el sentit d’alliberar-se’n de la injustícia o del mal que la provoca). Un exemple de situacions injustes que desemboquen en una lluita per canviar-les poden ser: els desnonaments viscuts recentment en època de crisi, les situacions de masclisme i micromasclisme que es viuen diàriament en qualsevol àmbit, les lluites per als drets dels animals, les que volen contribuir a revertir el canvi climàtic, les que aposten per a canviar el règim de producció basat en energies fòssils a energies renovables, les que aposten per un canvi en la producció global de tipus lineal cap a un de producció circular, les que aposten per la igualtat de les races, religiosa o classe, etc. La llista seria d’allò més llarga, massa per encabir-les totes aquí.

La qüestió és que l’independentisme (diguem-ne així perquè el terme nacionalisme duria a una altre explicació massa llarga però igual de necessària) no és res més que una altre d’aquestes lluites que he anomenat. Ni millor, ni pitjor, donat que això implicaria entrar en un judici de contingut, sinó simplement una més. De la mateixa manera, la lluita (també històrica) per a l’alliberament de la classe popular o treballadora és també una més en aquesta llarga llista.

Sent així doncs, s’entén que cada problema té la seva lluita que prova de canviar i alliberar a un conjunt determinat d’individus d’una situació d’injustícia. Cada injustícia d’aquesta llista existeix per sí, i en sí mateixa, i demana una solució especialitzada, per això, hi han tantes possibles solucions com problemes, tot i que poden estar interrelacionades (com és el cas del veganisme que ajudaria a disminuir la quantitat de gasos que emetem a l’atmosfera i reduiria l’”efecte hivernacle”). Cal veure però que, tot i que hi hagin solucions parcialment concomitants, les situacions d’injustícia no són reductibles les unes a les altres. Exposant-ho d’una manera més gràfica: no perquè el canvi climàtic es pugui solucionar a través del veganisme, això implica que no existeixi un problema ètic en el sistema de producció i en l’alliberament de residus. I de la mateixa manera, canviar el sistema de producció a un de sostenible no portaria a legitimar el consum de carn. O dit d’una altre manera, no perquè el veganisme aporti aquestes virtuts en l’àmbit climàtic, obté legitimació, sinó que es legitima pel seu propi discurs (el patiment dels animals i la seva dignitat no ens permet tractar-los com a menjar).

Les lluites per tant, són independents en la seva legitimitat i justificació, que neix precisament de la situació d’injustícia que pretenen resoldre.

Sento fer-me pesat però això és molt important per a entendre com proven de confondre els discursos que van en contra d’alguna d’aquestes lluites i que proven de destruir-la abans d’entrar, ni tan sols, a considerar-la. És a dir, ni tan sols abans de considerar el debat sobre si realment hi ha una situació d’injustícia o si aquella lluita té sentit per resoldre-la.

D’aquesta manera, la lluita per a la no discriminació racial (com el cas de la lluita contra el sistema d’apartheid Sud-africà) no queda reduïda dins de cap altre lluita com per exemple la lluita de classes, per posar-ne un cas. L’alliberament de les classes socials com em vist abans, presenta un problema que reivindica una solució en sí mateixa, sent el cas que: tot i que a Sud-àfrica s’hi hagués establert un règim d’anarquia o de marxisme ortodox pur, el problema de la segregació racial i micro-racisme hi hagués continuat fins que no haguessin triomfat lluites anit-apartheid com la de Mandela. De la mateixa manera, en una societat profundament masclista com la russa soviètica, un règim que afecta al sistema de poder econòmic i de propietat és compatible amb una situació d’injustícia de gènere. Al mateix temps que ho era amb la repressió dels drets dels homosexuals i (vés per on) dels drets nacionals dels pobles de la federació.

Un cop queda clar què són les lluites, d’on neix la seva legitimitat i la interrelació que presenten es pot parlar del cas que ens ocupa.

L’independentisme com a lluita neix de la relació d’opressió que existeix entre l’espanyolisme i la nació catalana. [És important deixar clar d’entrada, per si surt aquest terme, què és l’espanyolisme: És la ideologia que promou un sistema de valors que sostenen l’existència d’una nació espanyola, en el seu nucli hispànica, que s’estengués arreu de la península ibèrica incloent també els països de Portugal, Andorra i Gibraltar. Oficialment i en l’actualitat però, es limita, en el seu gruix, a l’extensió de l’estat espanyol. L’espanyolisme pretén que existeix una nació espanyola en sí, que sorgeix de forma espontània i natural, indivisible i que té sentit d’existir per sí mateixa (no subordinada a cap altre grup polític). El fonament sentimental i de contingut el troba en el nacionalisme i la identitat d’arrel castellano-andalusa que constitueix les infraestructures bàsiques de l’estat, els seus poders i les seves polítiques. Com tots els nacionalismes i els sentiments col·lectius és absolutament transversal (travessen tot l’espectre ideològic, de l’extrema esquerra a l’extrema dreta). Aquesta és una descripció senzilla, que caldria allargar moltíssim per a arribar a posar-la en context.

Per altra banda, tampoc és coherent una altre premissa de la proposició que analitzo; que hi ha una jerarquia cronològica i ontològica entre les diferents lluites. Això és fals i no respon al caràcter intrínsec de les lluites que depenen respectivament de la situació d’injustícia que els dóna sentit, sent el cas que: la lluita feminista no ha ni hauria d’esperar a la llibertat del proletariat del capital i dels mercats. De fet, no ho ha fet, donat que llavors encara estaríem esperant que les dones tinguessin dret a vot.

Tornant a la qüestió; un dels discursos que l’esquerra espanyolista pretén, entre d’altres, és reduir la lluita independentista a d’altres lluites. Amb això s’aconsegueix invisibilitzar la lluita (és a dir, tornar-la a la situació d’on es prové), ocultar el problema d’injustícia que la legitima i, ras i curt, negar-lo sota d’altres lluites.

Això es fa amb el següent “argumentari”: “la llibertat només s’obté amb la llibertat del capital i dels mercats” (s’entén dins un context anarquista o marxista de qualsevol nivell). Com hem vist però, aquest argument és il·lògic i irracional pel seu fonament: la lluita per a la llibertat dels mercats o del capital és independent de la resta de lluites per als drets civils com la llibertat nacional, la llibertat d’orientació sexual, la lluita pels drets dels animals o la llibertat d’expressió i reunió entre moltes altres. El fals argumentari promou i provoca, negant la lluita i ocultant-la, que es negui també l’existència del problema i la injustícia que la justifica. És a dir, no permet que, ni tan sols, s’entri a debatre a analitzar si hi ha una situació d’injustícia o no, cosa que crema la possibilitat de lluita o solució conseqüent.