“Els Catalans” de Patrick O’Brian||”La Conquesta del Pa” by Pere Kropotkin —> l’escala de sant Angst-í

Després de la valiant i incòlume representació de convicció a la qual vam assistir ahir al Tribunal Suprem durant l’íntegra declaració íntegra del president d’Òmnium Cultural, el bonhomiós Jordi Cuixart, em permetré el luxe de transmetre-us un seguit de reflexions.

Justament perquè ell és el més innocent de totes les persones atrapades per una causa general i sangonera (tenint en compte que des d’una perspectiva independentista i bastaixament democràtica, J. Mª Xirinacs ja va emetre el seu avís sobre la naturalesa estatusquoïsta de Jordi Sànchez, que fàcilment es pot fer extensiva a un govern que durant masses anys va negligir en la seva promesa de plantar, nodrir i mantenir en seva idiosincràtica rectitud les abietines estructures d’estat per íncipit, que hauríen aportat l’autoestima necessària per aplicar fins l’última de les seves legítimes conseqüències la llei del referèndum), i atés el vessant eminent de la centralitat pivotal de la llengua catalana dins les proclames culturals que diu defensar OC, trobo que és un exercici sà d’esforç encaminar-se a actualitzar la realitat mitjançant la col·locació de la finestra de Overton on les circumstàncies em compel·leixen que hauria d’estar situada, que per altra banda no és més que on havia estat el discurs fa 25-40 anys. Em refereixo al fet que la declaració en castellà pel primer representant d’una associació de defensa d’una llengua sense la natural cuirassa de l’estat-nació no pot més que ser entesa com una renúncia a la pròpia llengua per tal d’intentar fer arribar un missatge a uns espanyols que ja s’ha demostrat que ni miren el judici ni s’hi podrà comptar amb ells per defensar les estructures i institucions de la catalanitat. A ningú se li escapa que la llengua és l’element basilar de una catalanitat que ha vist minada la seva capacitat de legítimament pervivir degut a una sèrie de factors; de manera important el lingüicidi, la globalització i una demencial concepció de ‘l’educació’ a l’hora d’emprar la llengua materna pròpia d’un poble agenollat incapaç de reviscolar l’orgull pel seu patrimoni paraulístic.

La declaració en castellà doncs, ha suposat una oportunitat perduda, de la mateixa manera que ho han estat les anteriors per els diferents càrrecs electes dels diferents partits, en el sentit que el canvi de llengua desnaturalitza al català com a pal de paller de la Pàtria i, capritxosament, la subordina a la la llengua de poder, refermant en una consolidació brutal la mentalitat d’esclau lingüística dins de tots i cada un dels teleespectaors (i em preocupen especialment els nens). No només parlo de diglòssia, sinó el fet que qualsevol malentès «bilingüisime» sempre va afecte a expenses de la llenga minoritzada, i aquest fet el trobem traslladat a casa nostra amb la pèrdua de 400.000 parlants de català en els últims 10 anys, entre molts altres signes de debilitat cultural com la creixent, innexorable expansió del catanyol seguit de la deixadesa en les formes lèxiques genuïnes. Hem vist com el requisit de coneixements terciaris específics de català per part del cos de professors públics de secundària, queia davant l’horror a l’uníson de filòlegs i graduats en literatura catalana. No dubtin per un instant que el declivi en l’exigència de l’ensenyament (ai quina tistor abocat sobre el llegat de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana) tindrá el propi correlatiu en la qualitat mitjana de la producció catalana els próxims decennis. A mode d’exemple, no cal ser extremadament viu per copsar el missatge institucional que el llibre d’estil de la CCMA, de tall mandrós en la seva capacitat de desplegar un català vivaç i variat, s’ajunta a la tendència que moltes de les noves fornades de moviments clàssics -com el feminisme, personalitzat en la valenciana Paula Bonet, o el moviment LGTBI corporitzat per la compta de twitter d’Iniciativa «Arquoleg glamurós»- tenen com element comú un ús interessat del català; únicament pel del de capitalitzar una voluntat emplenacionista comercial voraç un cop la versió castellana de la seva producció ja ha trobat un sostre, relegant el català a alló que es fa quan ja has fet tota la resta de coses per fer: una accesorietat funcional de mena institucional, que condemna el català a la més ignominiosa i vexant de les irrellevàncies futuribles. El català només ens té a nosaltres així que, més enllá de la qualitat personal tècnica de cada agent cultural a nivell individual, no costa res fer prevaldre els productors de català, de proximitat; (i ara no parlo de nivell de consumidor, però sense culpabilitzar-lo mai!, doncs aquesta actitud Favor Cathaloniae es presuposa des d’un vector individual i mai s’ha de forçar doncs altrament seria inductivament alienant) és la obligació de les institucions vetllar per l’amor propi de la llengua, tot exercirnt les seves funcions rectores. Òmnium és una institució de la catalanitat i per tant, la seva claudicació servil és el vassallatge de tota una llengua i en conseqüència, de tot l’imaginari de possibles i constriccions limitatives del que ens ha de ser permés somiar amb pacífica naturalitat. Quan una primer violí o espasa d’avanguarda es deixa empetitir, petita es queda perquè ja mai més entendrá el creixement com a estat natural de l’home, sinó que pendrà per marc de referència la tendència a esquifir-se i mutar les posicions ideològiques per tal d’anticipar les arbitrarietats del superior. Una lògica malaltissa, certament.

Mai més Òmnium tindrà una plataforma altaveu igual de bona per, mitjançant la força dels fets, posar en pràctica la reivindicació històrica de el català com a llengua jurídica. Declarar en castellà assumeix el marc mental que pregona que sóm [ni més ni menys que] espanyols, negant els anhels de molts juristes de veure la seva llengua materna ressonar amb força en totes les cambres de poder; ja sigui des de l’Aula Victòria Kent, la confecció de manuals o posar fi al fet que a l’hora de fer classes magistrals de Dret a la Univesitat de Barcelona on els professors catalanoparlants tenen per tradicció fossilitzada la genuflexió linguística. Sí, ja sé que és Espanya que ens ho posa molt difícil, però no pretengueu tenir un ecosistema cultural normalitzat quan és obvi que l’ús de la llengua en funció de l’interlocutor (i el seu poder) no pot més que empetitir el marc de situacions on l’ús del català està normalitzat, doncs aquesta actitud és simplement expressió de subordinació al castellà. Si bé és cert que el moment més idoni per començar a hissar el Català és ara (sense voler menysprear la tasca lingüística d’aquells que durant molts anys n’han tingut cura), també és veritat que el segon millor moment és fa deu i vint anys; i en aquest sentit ben poc s’ha avançat en la defensa del català a la Justícia. No espereu que els juristes tinguin alguna possibilitat de penjar la toga tot guanyant un premi de producció literària en català si desde ben joves se’ls ha trepanat la convicció que per escriure amb serietat només abraçant el castellà tenen expectatives de futur.

Edward Coke, Hugo Grocio, Rafael García Ormaechea, Cesare Beccaria, Alexis de Tocqueville, Theodor Momsem, Piero Calmandrei, Rudolf Smend, Eduardo Juan Couture o Francesco Carnelutti entre tots els altres escriptor que han tingut valor de mirar de fit a fit l’avenir, coincidint tots ells en utilitzar la llengua familiar per sintetitzar per escrit les idees que ens han fet a tots grans (i val a dir: més lliures!) en tota la seva configuració humanística de llurs aproximacions filosòfiques al món del dret i les estructures socials de poder humà. Com va expressar fa un temps Enric Vila tot fent-se ressó de Jordan Peterson, perquè hauríem de renunciar al català per expressar la fondària de la ferida, també?!. El fet que haguem de tornar a defensar el català altra vegada només pot voler dir que els nostres pares no vàren saber imposar el just sobreentés. Utilitzar el castellà per legitimar una sala de vistes que com bé hem pogut constatar no és res més que un judici de cangurs, és menystenir el català com a llenga per parlar-li i llegir-li la cartilla al poder, que és per definició arbitrari i desencadenat perqué sinó no és poder, és gestió d’un fals incrementalisme eminentment processitsa de la misèria de la colònia.

  1. https://www.nuvol.com/opinio/els-filolegs-que-volien-ser-professors-de-catala/
  2. https://www.youtube.com/watch?v=Qn1rbRU_3d4&lc=UgyPOvkMI8xUKMnLOQl4AaABAg

 

  1. https://ca.wikipedia.org/wiki/Corts_de_Lleida_(1515)
  2. https://www.youtube.com/watch?v=MFlga0jQkEM&lc=UggHOn4dphr2THgCoAEC
  3. https://vimeo.com/82741184
  4. https://ca.wikipedia.org/wiki/Juan_Payo_Coello
  5. https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/critica/marina-porras-jordi-gracia_170307_102.html
  6. https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/entrevista-a-mireia-capdevila-historiadora-coautora-de-lestudi-topografia-de-la-destruccio-els-bombardeigs-de-barcelona-durant-la-guerra-civil-1936-1939/video/5816366/

 

  1. https://en.wikipedia.org/wiki/Meet_Me_in_the_Bathroom
  2. https://www.nytimes.com/2018/07/20/opinion/andrei-sakharov-essay-soviet-union.html
  3. https://www.tombcn.com/info/
  4. https://www.newyorker.com/culture/richard-brody/dvd-of-the-week-guys-and-dolls
  5. http://proxy.espn.com/espn/page2/story?id=1250751
  6. https://es.wikipedia.org/wiki/Big_Love
  7. https://foodwishes.blogspot.com/2013/05/lemon-bars-for-lasting-mothers-day.html