Tanta calor per ser febrer només pot voler dir una cosa: Dàlies perinatals.

La resposta és massa grocs i massa vermells. Com qui desprén calor en retornar de la sobreixida/sofregida Austràlia encalçada sota i pel forat de la capa d’ozó, la cassola de fusió de les nostres miséries avança inexorablement vers () —> (abís, precipici, barranc, balç, timba, estimball, profunditat, espadat, tallat, fondalada, afrau, clot, clotada, sot).

Tot el que ens van prometre era mentida, sí! peró no només aixo! També menteixen als peixets, als nenets i ne-nètes que encara estan per la labor de ser eixits per rebre els noms dels soldats. Com un Calígula sobreactuat i cínicament post-forcaultiá, el nostre heroi mai tragué l’ull de les instutucions sota les directrius i indicacions ethno-etíques de C. Paglia, pagesota del rerepaís amb l’intuició de tota una Carme. California! Uber Alles! Sí!:!!, peró sense perdre de vista la deformació que suposa la representació mapapística de Mercator no té en compte llur coneixement de la propia dismórfia.

Els hipocondríacs (i les hipocondríaques val a dir que també) generalment saben que les seves figuracions cabal·lístiques están despreses del teixit de punt de creu que conforma les seves (llurs aquí també encaixa amb la gràcia d’assemblar-se prou al mot lluç) realitats texturades. I malgrat saber-se reaccionaris, aixó no els evita una vida miserable i coratjosament corpresa.

Endavant, doncs! Avui, un paio afiliat a Òmnium per compromís conjugal guanya el premi més gamificat de la cultura pedo-hemofílica que Bansky acabá desistint d’intentar satiritzar després de ^Exit through the Gift Shop^. Naturalmente, dóna calers fer-ho peró crema la crema de les veritats que basteixen les veritats de l’ànima.

Les xarxes socials tenen aquest paradigma curiós que havién de descentralitzar el discurs peró només han aconseguit que els minyons aprenguin les delícies de l’autocensura des d’una tendríssima edat. Fet que em dóna una mica d’esperança si m’obligues a ser-te sincer, ha que fa la gent més tonta peró més instinctual i en conseqüència menys dependent a l’hora de traçar el propi vers lliure. Em fa vergonya no haver pogut anat al recital de poesia per tal de salvar l’Alzina?. A risc de raonar amb la justificació personificada de la vagáncia; ai ves. Tot avança i res descansa.

Envers les coses malignes d’aquest món menys bo, buscar les meves costures léxiques és una de les tonteries més alliberadores que em permeto. Vull dir que me’n permeto moltes, peró aquesta no em genera rebuig. Ponderant la profunditat de la necessitat de reesbotzar els límits de què mereix o no la nostra caiguda de cap, ja sigui com els japonesos o per pura somnoléncia, destil·lat de l’indiferent aborrit, cal jugar a provar les parets que ens constrenyen l’esquena i les lloses tancant els “parcs” de l’Eixample.

 

Timba!