Et faré un bon depassage com si fossis una suculenta tonyina algheresseee

Tinc aproximadament un 10 percent de bateria. Vaja, mès que un got d’aigua però menys del que m’agradaria per poder anar embadalit enumerant els angles i inclinacions dels mès de 64 llaços grocs pintats amb grafiti a la afilada llera del tram. La gespa verda recentment waterbordingejada per un Déu plorós de dimarts de pastís de llimona. Hauria de prepararme la reunió de la tarda o com a mínim dissimular tot llegint una revista jurídica desnonada tot allargant les orelles envers la conversa d’autobus de dues universitàries rialleres però igualment declinades towards una joventut de conquestes i agilitat de rossinyol. A Diagonal avança lenta com les negres entranyes de qualsevol volcà mès o menys prolífic, o les pixelars lletres negroses de sibilines instaestrelles canviant d’apuntador a mitja cançó.  

Desconcert; el viatjar d’esquenes al sentit de la marxa desorienta al tenaç perdedor. Resta, doncs, profundament perdut ençà seva vida interior de ésser suposadament especialet amb farciment d’autoodi. És curiós com el recorregut de del 7 transcorre impertèrit com un fuet preparat per ferir tot autodisculpant la laceració. Tothom pateix i suporta. 

“…i es entorn es cuando con tanto valor respondereis:   Yo estube ese Día en Gaugamela aka les escoles octubrils.” (Sense cridar però enèrgicament)