Innocent i beneïda beneiteria. #Enfocats

Avui m’han desenfocat el fil dins del laberint del minotaure. Típic dijous d’esmorzar conjunt amb el meu bon amic Ivàn, que malgrat arribar els dos tard he pogut disfrutar de una bona mala postura al Bar Bauma de Rosselló amb Diagonal, un bon podcast de Michael Wolff sobre economia neo-marxista i la reconfortant melodiosa acidesa de un suc de taronja per llençar el dia com qui llença un estel. Sabies que els nivells de desigualtat actuals no es donaven desde l’antic Egipte? Augurable debat es defila i s’amotlla a les expectatives. Ja faig tard a entrar en un partit polític i fer-lo a la meva imatge a base de cisellades i clivelles. “Qui mai res no fa, mai s’equivoca-RÀ” digué la nostrada M.V.G i malgrat reconeixer la augurable flaire de obstacles i provide-provincials distopïes; no puc més que sentirme optimistaAquiescencem i aquiecencerem, al cap i a la fi, no gens menys que la normalitat de la bellesa i la decadència urbana per deixar penjant com bacallans les axiomàtiques contradiccions que atribolant sobrevolen. Qui cregui saber compartimentalitzar està perdut. De totes maneres, i tornant al motiu que m’ha fet posar-me a escriure aquest incólumne matí de bufet ha sigut l’escena que s’ha desencallat al moment de pagar el preciosíssim suquet; i dic preciosíssim perque amb disciplina m’autolimito a esmorzar només un cop a la setmana (sobre aixó, malgrat mai m’ho he sentit gaire com un sacrifici, si que em permet desenvolupar el gaudi d’una manera més sentida i de soca-arrelmèrit únic si bé cal dir, de la infreqüència). Doncs el ultra-rossinyol sonreguer que regenta el bar reacciona al comentari del Iván (l’accent va en funció de coses i moments) i en contestació a la demanda fa referencia a una galería d’art l’existencia de la qual, fins aquell momento no en sabia res. Meravellosa realitat que permets l’expansió de coneixements i somnis a partir de la mofa del barmar sobre el péssim devenir del model de negoci dels establiments circumdants. Gloriosa tela que em desenfoca el camí amb el seu riure i la seva mofa, doncs posa de manifest que cada dia faig el mateix camí (cada jorn més óptim perqué cada dia faigmenys tard dins el rang dels segons) la qual cosa indubitablement limita la meva exploració i exposició a un món cosmovist desde el meu solipsisme. Em moro de ganes de visitar aquesta galeriaCan’t wait però com tot i amb tot, caldrà veure si quan surti de la feina encara resta oberta.