You cant spell progress without Ogre 1476

↑↓

Theodore Winters                                        diumenge, 12 de març 2017 Anno Domini

Com comparar fruites.

Quan es comença qualsevol esforç creatiu cal primerament fixar l’objecte d’estudi. Un primer dard de tempteig que posi a prova la xarxa de seguretat que asseguri un mínim retorn en funció de argument desenvolupat. Indubtablement, cert control previ sempre serveix per agafar embranzida coratjosa (i certament una mica innocent) abans de començar la tasca; per en última instància les projeccions sobre la qualitat objectiva del producte final tenen tanta fiabilitat com la etèria i inconstant mutabilitat de les ombres dels jocs de llums xinesos teatralitzats.

Així doncs, l’únic requisit principal del assumpte a desenvolupar és que aquest tingui confiança i cregui en la validesa del mateix, talment amb la suficiència i serietat que tota maduració argumental amb cara i ulls precisa i professa. Defensant aquest apartat, la resta de característiques del tema triat, malgrat no ser de insignificant importància, són secundaris al principi basilar del mínim interès casacional doncs a ningú se li escapa que tota expressió artística o literària perd el sentit si el receptor en finalitzar de llegir o experimentar el (con) –text sent una general apatia i/o indiferència envers l’objecte d’estudi, potser fins i tot roçant la calificació de pèrdua de temps. Sense ànim de generar falses expectatives, aquesta prosaica exposició de motius no s’enquibeix en tal categoria. Ara bé, tampoc cal extralimitar-nos en aquesta vessant propagandística d’aquesta diatriba expositiva quasi prosèlita doncs citant Churchill; una broma és una cosa molt seriosa. De totes maneres, prendre’s un mateix massa seriosament és contraproduent ja que evita la cultivació de certs trets característics com una sardònica et sarcàstica resiliència que ens ha de permetre (especialment rellevant amb el tema que ens ocupa) continuar escrivint malgrat el dubtes inespantables sobre la necessitat de aquests paràgrafs que tant atriboladament escric.

Seguidament, pertoca obrir el meló del debat de quan realista ha de ser el text, i per realista em refereixo a quanta proximitat el tema que tinc en ment hauria de tractar temes de rellevància política, socio-económica o qualsevol altra branca important que estableix el límits acceptables del diàleg edificant a la par que estimulant. Ja sigui globalització, canvi climàtic o identitat; és inevitable (i de fet és la nostra obligació com a votants informats de qualsevol estat democràtic amb vocació de millora envers una certa i futura concepció de progrés) derivar en certes dialèctiques ombrívoles inherents de qualsevol col·loqui ideològic. Com a persona en posició de autor de aquest escrit, em prendré la llicència de dictaminar que aquesta tasca la deixarem no aparcada sinó en doble fila metafòrica doncs certament no és el ni el moment ni el canal (ni l’autor remotament adequat) precís per a aquest tipus de disquisicions. Fen una última irònica però innecessària i en retrospectiva de cert mal gust referència: “això no toca!” com diria en el seu dia el més-aviat-poc-honorable-Jordi-Pujol. De totes maneres, davant de la inexcusable importància del debat político-ideológic, certament he cregut que la significació per escrit mai ha deixat de comportar certs riscos semàntics que inherentment comporta les limitacions de l’expressió escrita. De cara a una transparència quasi artificial, dir que aquest argument titulat Excusa tampoc seria suficient doncs l’autor confessa que la seva expressió oral és significativament pitjor. Seguidament, tampoc trobo que tingui la informació exclusiva o prespectiva innovadora sobre els dubtes o preocupacions que genera el trumpisme o la corrupció com per compartir-los. No només seria un exercici de futilitat en aquest segle de la (sobre)informació sinó que no podria deixar de sentir-me lleugerament culpable per desaprofitar la oportunitat que aquest fòrum presenta amb tal expressió de egocentrisme. No ens enganyem, a ningú li importa un rave una opinió de un tal Theodore Winters; doncs ni senta jurisprudencia ni té capacitat real de influenciar la doctrina. I de totes maneres seria una responsabilitat massa tangible per a ser lleugerament presa ja que el context sovint porta a equívocs o reinterpretacions ex-post. Sabíeu que Umberto Eco guanyà a la tendra edat de deu anys, en 1942 amb l’escrit retòric titulat “Hem de morir per la glòria de Mussolini i l’immortal destí d’Itàlia?”, la Primera Edició del Premi Provincial de les Ludi Juveniles. La resposta donada s’ajusta a la situació sobre el terreny i context fàctic i percepció del autor en aquells temps; i seria certament irrespectuós entrar a pontificar i judicar desde la prisma del desconeixement de tal particular context. Simple i clar; ras i curt: no tinc la finesa retòrica i psico-motricitat fina per tractar amb tacte temes amb els quals no estic familiaritzat, i per això prefereixo abstindre’m de tractar temes polítics ara per ara. El cotxe en doble fila ja deu portar dues multes a hores d’ara.

Així doncs, entrant al moll de l’os de la qüestió, i en especial referència a la condició Segona punt tres de les Bases del III Concurs de Relats Breus de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona que just acabo de llegir amb la exhaustivitat que hauria merescut abans de posar-me a escriure; aquest assaig tracta una temàtica eminentment universitària. Em refereixo, sens dubte, a la situació de trobar-se en la posició de jutjar comparativament fruita; utilitzant metafòricament la fruita o diverses fruites per representar les diferencies individuals o característiques individualitzables que ens han de permetre compara-les sistemàticament. En primera instància, cal reconèixer que la temàtica i especialment el joc de paraules del títol fan referència al que la Viquipèdia tradueix com idiotisme idiomàtic o gir/expressió idiomàtica que generalment coneixem com a modisme. Concretament, el modisme (no exclusivament anglosaxó) que ens centra fa referència a l’establiment de una falsa analogia entre dos objectes, dues unitats diferents o dos persones que malgrat les peculiaritats són posats sota examinació. Ens referim, doncs, a l’expressió “(Like Comparing) Apples and/to Oranges”, i ha sigut un recurs i motif intel·lectual extensivament utilitzat en la activitat creativa multidisciplinar, desde el post-impressionista Paul Cézanne fins en l’actualitat el rapper estatunidenc de ascendència jueva Lil Dicky. La comparació entre taronges i pomes vindria a representar l’etern debat si en certes situacions o premisses la comparació entre coses diferents però similars es manté en suspensió per no acabar sent ni concloent ni útil i en funció del particular objecte de comparació: indestriablement odiosa la comparació. Segurament aquest darrer aspecte es dona en situacions de falsa equivalència on degut al desconeixement de causa o simplement ignorància particular del comparador, es té per iguals entitats fonamentalment diferenciades. Això no deixa de ser problemàtic doncs l’avaluació d’adequació per a ser objecte de comparació (tipus, sèrie i desviació típica de la peça de fruita) és una tasca eminentment subjectiva i de forma clarament inseparable; solipsista.

Tornant al requisit temàtic de les bases del concurs; procedirem a expandir en quins punts de la vida universitària i en concret en l’àmbit del dret que sovint ens exhorta a opinar sobre les iniciatives i tendències de l’enginyeria conceptual i institucional legislativa i les seves repercussions sociològiques. Desde l’estructura dels plans docents, l’organització de les diferents branques del Dret en departaments que programen exàmens a la mateixa hora o l’estructura dels horaris de les optatives que fa la vida miserable als estudiants de l’horari de tardes que en definitiva desvirtua la elecció personal d’aquestes assignatures i arracona qualsevol interès que hi pogués haver per la menció. En retrospectiva; desprès de quatre anys de itinerància en aquest grau es podria dir que malgrat la innegable acumulació que cosetes que si podrien ser millorables, la experiència general he estat molt positiva. En certa manera, si puc donar una direcció final i assertiva al objecte de aquestes disquisicions; aprofitaré aquest text per donar gràcies per aquests quatre anys de grau a tots els que han aportat el seu granet de sorra. Desde l’alimentació intel·lectual de catedràtics i doctors a les classes i a través de manuals; a la no menys important feina dels treballadors de serveis de la facultat que han fet possible aquesta fantàstica etapa de creixement personal. Sense la seva dedicació, paciència i direcció encara estaríem buscant la classe on fer l’examen del primer semestre de tècniques de treball i comunicació. Molt agraït de poder significarme en aquesta direcció doncs puc ben dir que estic orgullós de formar part de tant bona i dedicada Universitat pública, i especialment, la tant correcte Facultat de Dret.

Per últim, m’agradaria dedicar aquest escrit a un bon amic, en record del seu debat i argument fonamentat de la jerarquia de les diferents tipologies de peces de fruita ha inspirat la llavor gènesis de el debat comparatiu anteriorment mencionat, que en última instància no ha comportat l’arribada a cap conclusió coherent. Si se’m permet la audàcia de extreure conclusions de l’anàlisi comparat de tals dolços postres, recomanaria, per damunt de qualsevol altre consell, matindre la civilitat en les formes i maneres que permeten preservar intacte el medi on l’intercanvi de opinions i experiències enriquidores es produeix, i la universitat és el viver per antonomàsia per al progrés del humanisme i les idees. Empatia, atorgar el benefici del dubte a la part alternativa de l’argument i respecte envers les conviccions dels demès. No cal mai perdre de vista la possibilitat de ser tu el que has caigut en l’error [de no pensar més i millor].